L'estat, la porta al món
La relació entre l'esport català i el projecte d'una Catalunya amb estat propi té un denominador comú que van compartir els sis convidats a debatre la qüestió: es diu reconeixement internacional. Va existir en el debat un cert consens que Catalunya ha aconseguit sense estat l'excel·lència esportiva: en infraestructures, amb algunes de punteres com el Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat. O en competitivitat dels nostres esportistes i clubs, situats entre els millors del món. Però «falta el principal, el reconeixement internacional», al·lega Xavier Vinyals, president de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes. Vinyals defensa l'estat propi com a via «per garantir aquest reconeixement automàtic», però també recorda que, en l'àmbit esportiu, la necessitat de tenir un estat l'ha generat «la pressió d'un Estat espanyol intransigent» que no ha permès un reconeixement de les seleccions catalanes, ja que, a excepció dels Jocs Olímpics, la Catalunya actual ja podria obtenir el reconeixement segons la legislació internacional, si no fos pel boicot permanent de l'Estat espanyol.
Carles Vilarrubí posa l'èmfasi també en la necessitat d'un «reconeixement identitari» internacional. El vicepresident del Barça recorda que «Barcelona i Catalunya han organitzat esdeveniments globals de gran importància mundial» i això ha dotat Catalunya d'infraestructures «sòlides per la mida del nostre país». Però la identificació i «il·lusió» col·lectiva ara està dipositada en clubs o esportistes puntuals per la falta de seleccions catalanes, per la qual cosa Vilarrubí mostra el suport del Barça a la Plataforma Pro Seleccions.
Els ponents amb experiència en política esportiva hi afegeixen aspectes de gestió: el fins ara secretari general de l'Esport, Ivan Tibau, destaca que Catalunya destina molts recursos «a una alta preparació dels esportistes, de la qual després no s'aconsegueix cap rèdit com a país». I hi afegeix que el reconeixement internacional de l'esport català seria important «per situar Catalunya al món».
En aquesta línia, la seva antecessora en el càrrec, Anna Pruna, destaca tres beneficis inherents al fet de tenir estat propi per l'esport: «Generaria més oportunitats per als nostres esportistes, hi hauria catalans exercint com a tals en llocs de decisió de les organitzacions esportives internacionals» i assegura que «per les federacions seria com si els toqués la loteria» perquè podrien «vendre el seu producte» a àmbit mundial.
Per la seva banda, l'exsecretari d'Estat per l'Esport i expresident del COE, Romà Cuyàs, alerta de la necessitat de concretar quin és el projecte i evitar l'ambigüitat. Per Cuyàs, les anomenades estructures d'estat no comportaran el reconeixement internacional: «De què parlem? De Massachusetts o Baviera? Sense presència a l'ONU no hi haurà reconeixement internacional. Per via federativa no s'aconseguirà, almenys en esports importants, i per descomptat és impossible en el terreny olímpic», diu.
El periodista Marc Negre apunta l'estat propi com a «única opció» i alerta del perill de mantenir la «frustració» que provoca «ser l'enveja en molts aspectes a àmbit europeu i que després això no es pugui plasmar internacionalment». Pruna exemplifica la situació de l'esport català amb un símil tecnològic: «Tenim una bona intranet, però ens falta la connexió a internet.» Cuyàs defensa que Catalunya «disposa d'estructures d'estat amb una dependència marginal de Madrid» que l'han portat a l'excel·lència a l'elit i aposta per abocar esforços a la millora de l'esport de base.
El moment polític que viu Catalunya és clau: «El futur de l'esport català implica un estat propi. Haurem d'anar de bracet del procés polític i veure fins on vol arribar el poble català», diu Negre. Afirmació que subscriu Tibau: «El 25-N es votarà perquè la gent pugui decidir» i que Vila-rubí subratlla: «El moll de l'os és que com a poble no només tenim dret a les seleccions sinó que tenim dret a decidir.»
