Als Jocs Olímpics de Londres més de la meitat de les medalles obtingudes pel COE (9 de 17) tenien un inequívoc ADN català, sigui per origen o per formació. Alguns podeu considerar que això va ser casualitat. Traslladem-nos, doncs, a les edicions anteriors dels Jocs Olímpics. A Pequín van ser 9 de 18; a Atenes, 9 de 19; a Sydney, 5 d'11, a Atlanta, 9 de 17, i a Barcelona, 10 de 22. Així doncs, pel cap baix, Catalunya dóna a l'Estat espanyol la meitat dels seus èxits olímpics. Però qui mana de veritat al COE i, de retruc, a les federacions espanyoles? Després que s'hagin fet eleccions els últims mesos en gairebé totes les federacions dels esports olímpics (falta l'handbol i el pentatló modern) només un dels presidents és català: Santiago Deó, que porta les regnes en un esport que bàsicament es concentra a Terrassa, l'hoquei sobre herba.

Per a un dirigent català arribar al poder en una federació espanyola –de ganes no n'han faltat mai– sol ser una missió gairebé impossible. Les votacions, a més, no solen ser mai representatives de l'activitat de la federació en un territori concret. Els estatuts de les diverses federacions espanyoles, imposades per la llei de l'esport espanyola, regulen que són els membres de l'assemblea general els que trien el president. En aquesta assemblea cadascun dels presidents de les federacions autonòmiques té, per exemple, només un vot, tinguin deu llicències o deu mil. A l'assemblea també hi sol haver clubs, esportistes i àrbitres, que en aquest cas sí que són més representatius de l'activitat real de cada territori de l'Estat. Però s'ha provat que una federació catalana és incapaç d'imposar un candidat propi encara que tots els seus representants votin en bloc. Va passar el 2008 en les polèmiques eleccions a la Federació Espanyola de Natació, un dels esports que Catalunya domina en la competició en totes les seves modalitats. Lluís Bestit, amb el suport dels assembleistes catalans, va arribar fins als 48 vots mentre que el madrileny Fernando Carpena es va dedicar a obtenir suports de l'anticatalanisme (esportivament parlant, és clar), i en va obtenir 49. Bestit s'hi va tornar a presentar el 2012 i Carpena, amb els ressorts de poder molt més ben falcats, va guanyar per una àmplia majoria. Amb tot, no va tenir pietat amb els opositors, per exemple Anna Tarrés i Andrea Fuentes, que va ser marcada per haver votat Bestit.

L'últim exemple va ser el de l'assalt a la federació de tennis –l'única que encara té la seu a Barcelona– de l'executiu de Pepsico John Rigau, un nouvingut en la política esportiva. L'andalús José Luis Escañuela, que viu –i molt bé– del sou que cobra de la federació va veure en perill la poltrona i va maniobrar de manera maquiavèl·lica per canviar la composició de l'assemblea retallant la representació de les federacions territorials que havien anunciat el seu suport al presidenciable català. Escañuela, a més, va convocar les eleccions un dijous a la nit per fax i va situar la votació per elegir els assemblearis el dia de Sant Esteve, festiu a Catalunya, i a València, quan abans sempre s'havia realitzat a Catalunya. Rigau es va retirar de les eleccions admetent la seva impotència. “Tinc la sensació que estic immers en un procés electoral en què no se m'ha permès competir en igualtat de condicions.” A la Federació Espanyola de Tennis 36.000 llicències de les 110.000 (una tercera part) que hi ha computades són de jugadors catalans, però des del 2004, amb la victòria electoral del madrileny Pedro Muñoz, que la presidència no tan sols està a mans foranes, sinó que el maltractament econòmic a la federació catalana, denunciat per l'actual president (Joan Navarro), ha arribat a un límit insostenible.

La situació en altres esports també és alarmant. En atletisme, la federació està regida per l'emperador José María Odriozola, que el 2012 va començar el seu setè mandat. Se suposa que l'últim. Any rere any, la federació catalana mostra el seu orgull per ser honorada amb els millors resultats esportius, però en l'última junta nomenada per Odriozola només hi figura el president de la catalana (Joan Villuendas), que es va dedicar a agrupar suports del país a Odriozola i va ser premiat amb una vicepresidència, el càrrec que més dirigents catalans ocupen.