Carles Mora és un dels exemples que demostren que la consolidació d'un equip d'elit en una ciutat produeix un efecte de millora accentuada del planter, tant per un procés d'emmirallament i empatia amb els ídols com per l'habitual millora dels recursos humans tècnics aplicats a la base. Quan el Sant Pere i Sant Pau de Tarragona va pujar el maig del 1996 a la màxima categoria a Gijón, Mora tan sols tenia sis anys. Però l'afermament del club va provocar la seva irrupció. La seva aparició en la superlliga va ser molt prematura i amb només setze anys ja participava en convocatòries del primer equip i fins i tot sortia en moments puntuals a fer el seu servei flotant enverinat, una de les seves senyes d'identitat. Ara, amb 22 anys, és un col·locador consagrat i forma part de l'Ushuaïa Eivissa, un equip ascendit en el darrer exercici que ha acabat cinquè.

Mora va ser designat el millor jugador de la primera volta i en el còmput global de la fase regular –el títol es decidirà en un play-off entre els quatre millors– ha estat el millor col·locador i inclòs en l'equip ideal. La seva altura (1m96) li permet ser un jugador de perfil polivalent perquè, a banda de dirigir l'equip amb les seves passades, contribueix en el bloqueig, una de les seves grans virtuts al marge del seu servei. Mentalment, de ben jovenet ja es va veure que era descartat i que la pressió no el tenallava. Quan tenia només quinze anys (2005) ja va ser una peça bàsica en el títol estatal juvenil que va obtenir el SPiSP –era el més petit del grup–. L'estiu del 2011, però, el club tarragoní va retirar-se de la superlliga per motius econòmics després d'haver-hi jugat tretze temporades en quinze anys. Va ser un estiu fatídic per al voleibol català perquè el Barça també va plegar veles. Mora va optar llavors per acceptar l'oferta del Palma, però el club balear també va retirar-se abans de l'inici de la lliga. Finalment, va jugar a Saragossa i va debutar en la superlliga en el rol de col·locador titular –a Tarragona era el segon de Vlado Stevovski–. Va ser triat en l'equip ideal de la lliga, la mateixa designació que ara ha rebut. La trajectòria li va valer ser un dels convocats per al preolímpic europeu, tot i que finalment va ser descartat. En el seu currículum figura també la plata en els Jocs Mediterranis de Pescara i és un dels esportistes tarragonins més ben situats per participar el 2017 en els Jocs Mediterranis a casa.