En la setmana de la marató de Barcelona és bo recordar que actualment la marató femenina catalana no passa un bon moment. Des de fa molt temps no ha sorgit cap figura. Per posar un exemple, no hi ha cap dona que pugui baixar de les 3 hores des de fa tres anys. I s'escau, en aquestes circumstàncies, recordar el que feien les que van començar aquesta disciplina.

A Catalunya, l'inici de les dones a la marató va ser a finals dels setanta. I si considerem que aquest començament es va perllongar fins a la meitat dels noranta –moment en què va començar la davallada–, un bon nombre de pioneres van adquirir rellevància per les seves marques en aquell període. Així, María Luisa Muñoz (2h28), Marina Prat (2h37), Elisenda Pucurull (2h40), Mari Carmen Brunet (2h41), Quima Casas (2h43), Núria Pastor (2h43), Anna Maria Pardo (2h44) o Laura Paradell (2h45) feien uns temps que estan molt lluny dels que assoleixen les maratonianes actuals.

Retorno al principi, que és on volia anar a parar. De les 28 catalanes que han baixat de 3 hores al llarg de la història, la gran majoria (18 d'elles) ho van fer fa més de quinze o vint anys. Ho confirma el rànquing de les millors marques de tots els temps.

Cal destacar que el rècord assolit per María Luisa Muñoz, que perdura des de fa més de setze anys, és el més antic de Catalunya de les proves de fons. Menció a part les 2h45 de Laura Paradell. Va ser la tercera marca del rànquing mundial de veteranes de la seva edat el 1991, ho va fer quan tenia 46 anys, en fa 21, i es manté encara en el novè lloc.

I per acabar de reblar el clau sobre la mala època que està passant la marató femenina a casa nostra, una darrera dada: a partir de la segona meitat dels anys noranta només s'ha baixat dues vegades de les 3 hores en el campionat de Catalunya de marató de dones: els anys 1999 i 2004; la resta, com en els dos darrers (3h16 el 2011 i 3h17 el 2012), amb temps molt per damunt.

Certament sap greu que sigui així. I en un moment en què hi ha més dones que mai que corren és difícil d'entendre la causa.