Mari­ano Manent, nas­cut a l'Argen­tina de pares cata­lans, va ser el pri­mer selec­ci­o­na­dor espa­nyol de la història

Joan Car­bo­nell

Ciu­tat

Els èxits de la selecció espa­nyola de bàsquet en els dar­rers anys (cam­pi­ona del món i d'Europa, sub­cam­pi­ona olímpica) no s'ente­nen sense l'apor­tació d'una bona colla de juga­dors cata­lans (els ger­mans Pau i Marc Gasol, Juan Car­los Navarro, Rudy Fernández, Ricky Rubio...). Els ini­cis de la selecció espa­nyola de bàsquet, l'any 1935, també van tenir una impor­tant presència cata­lana, tot i que no va ser ni tan nom­brosa ni tan deci­siva com és ara.

L'any 1935, a Gine­bra (Suïssa), en el pri­mer cam­pi­o­nat d'Europa, la selecció espa­nyola va gua­nyar la meda­lla de plata amb un equip de vuit juga­dors entre els quals hi havia tres cata­lans, dos de nai­xe­ment –Joan Car­bo­nell i Armand Mau­nier– i un d'adopció –Fer­nando Mus­cat–, i que estava diri­git per un altre català d'adopció, Mari­ano Manent. Els altres cinc juga­dors eren de Madrid: dos havien nas­cut a Cuba –els ger­mans Emi­lio i Pedro Alonso–, un a Panamà –Rafael Marín– i un altre a Costa Rica –Rafael Ruano.

El cam­pi­o­nat d'Europa es va dis­pu­tar a Gine­bra entre el 2 i el 5 de maig. La selecció espa­nyola va jugar el pri­mer par­tit de la seva història el 15 d'abril del 1935. Va ser con­tra Por­tu­gal, a l'estadi de Cha­martín, en un matx que havia de deci­dir quin dels dos equips anava al cam­pi­o­nat d'Europa. Espa­nya va gua­nyar fàcil­ment Por­tu­gal per 33-12 i es va clas­si­fi­car per jugar l'euro­peu. En aquell pri­mer par­tit van jugar Ruano, els ger­mans Alonso, Ortega, Martín, Mau­nier i Máximo Arnaiz (Madrid CF). Car­bo­nell i Mus­cat van ser selec­ci­o­nats però no van obte­nir permís de la feina perquè ja havien dema­nat vacan­ces per anar a l'euro­peu. L'àrbi­tre d'aquell pri­mer par­tit va ser Mari­ano Manent, el selec­ci­o­na­dor espa­nyol.

Amb el bit­llet espor­tiu per anar a Gine­bra a la but­xaca encara es van haver de resol­dre els pro­ble­mes econòmics per fer front al des­plaçament, que al final va pagar de la seva but­xaca el lla­vors pre­si­dent de la fede­ració espa­nyola, Gon­zalo Aguirre.

La selecció espa­nyola va arri­bar a l'euro­peu havent jugat un par­tit i prou. Els seus com­po­nents eren homes expe­ri­men­tats. Els ger­mans Alonso, nas­cuts a Cuba de pares espa­nyols, havien après a jugar als Estats Units. Joan Car­bo­nell, amb 29 anys, jugava al Barça i era el més veterà. Armand Mau­nier, de pare francès, era l'estre­lla del Patrie, que aquell any gua­nya­ria el cam­pi­o­nat d'Espa­nya. Fer­nando Mus­cat havia nas­cut en un poblet de Sara­gossa el 1911, però als deu anys la seva família es va ins­tal·lar a Bar­ce­lona i va desen­vo­lu­par tota la seva car­rera al Laietà. El selec­ci­o­na­dor, Mari­ano Manent, va néixer a l'Argen­tina, de pares cata­lans, el 1904. Quan tenia catorze anys, després de morir el seu pare, es va tras­lla­dar a Bar­ce­lona, on va començar a jugar a bàsquet al Gimnàs Tiberg­hien. Ho va dei­xar aviat per fer-se àrbi­tre i entre­na­dor –va diri­gir el Barça del 1928 al 1930– i el 1935 va ser desig­nat pri­mer selec­ci­o­na­dor espa­nyol.

Espa­nya va jugar tres par­tits a Gine­bra. Va gua­nyar Bèlgica (25-17) en els quarts de final, a Txe­cos­lovàquia (21-17) en les semi­fi­nals i es va plan­tar en la final con­tra Letònia. En el par­tit deci­siu, l'equip de Mari­ano Manent no va poder fer res con­tra els letons, que es van impo­sar per 24-18 després de domi­nar al des­cans per 16-8. Dels tres juga­dors cata­lans només va ano­tar Mau­nier, que va fer dos punts en aque­lla final.

L'èxit de Gine­bra va clas­si­fi­car Espa­nya per als Jocs Olímpics que es van fer a Berlín l'any següent. L'esclat de la Guerra Civil ho va impe­dir. Els tres cata­lans no van tor­nar a jugar cap més par­tit inter­na­ci­o­nal. Mau­nier va acu­mu­lar qua­tre par­tits inter­na­ci­o­nals i Car­bo­nell i Mus­cat, tres. La selecció espa­nyola no va tor­nar a jugar cap més par­tit fins al 1943, no va tor­nar a par­ti­ci­par en un cam­pi­o­nat d'Europa fins al 1959 i no va tor­nar a un podi fins al cam­pi­o­nat que es va dis­pu­tar a Bada­lona i Bar­ce­lona la tar­dor del 1973, on va gua­nyar la meda­lla de plata.