Campions de la copa Davis
2000
El doble i la intolerància
VITAL · L'inesperadíssim punt de la parella catalana Corretja-Balcells va fer bons els dos triomfs de Ferrero i va permetre al conjunt espanyol aixecar la seva primera Davis enmig d'un ambient ultraespanyolitzat en què es va xiular el català de la megafonia del Sant Jordi
La parella australiana Stolle-Woodforde semblava inaccessible, però els catalans van vèncer per 6-4, 6-4 i 6-4
Àlex Corretja
Actuació final
Càrrec actual
Ciutat
Albert Costa
Actuació final
Càrrec actual
Ciutat
Joan Balcells
Actuació final
Càrrec actual
Ciutat
L'aportació dels catalans va ser fonamental en l'estrena d'Espanya en el palmarès de la copa Davis l'any 2000. Àlex Corretja, Albert Costa i Joan Balcells, acompanyats per Juan Carlos Ferrero, que va ser un dels grans herois de l'eliminatòria contra Austràlia perquè va sumar els dos punts individuals, van aixecar l'enciamera al Palau Sant Jordi en una final que també es recorda per un incident lamentable. El públic va xiular quan des de la megafonia l'alcalde de Barcelona, Joan Clos, va utilitzar el català, un insult a la terra amfitriona i un exercici d'intolerància. Entre el públic hi havia lògicament catalans, però la federació també va organitzar autocars des de diversos punts de la geografia espanyola perquè es desplacessin a la Ciutat Comtal a animar l'equip espanyol. Déu me'n guard que això hagués passat a Espanya. Els símbols catalans, a més, van ser absolutament obviats durant tota la final. El tennis, certament, no ha estat en línies generals un esport gaire identificat amb la causa catalana. En el recent Barcelona Open Banc Sabadell, el president de la Generalitat, Artur Mas, va ser xiulat quan va ser presentat en la cerimònia d'entrega de trofeus. Abans, tant Josep Oliu, president del Banc Sabadell, el principal patrocinador del torneig, com Javier Godó, van ser rebuts amb aplaudiments. El torneig, però, va utilitzar escrupolosament el català tant en les presentacions dels jugadors per megafonia com en l'anunci dels temptejos per part dels àrbitres, que primer cantaven en català i després en anglès tot i que molts d'ells eren estrangers. El mallorquí Rafa Nadal, però, es va adreçar al públic, una vegada resolta la final, exclusivament en castellà.
En l'àmbit estrictament esportiu –i tornant a la copa Davis del 2000–, Austràlia arribava amb un equip molt potent comandat pel jove Lleyton Hewitt i pel veterà Patrick Rafter i amb un doble que sembla imbatible i que va claudicar contra Corretja i Balcells, que van obtenir un punt fonamental. Costa va perdre el primer partit contra Hewytt per 6-3, 1-6, 6-2, 4-6 i 4-6. Ferrero, que va jugar de número 1 en detriment de Corretja, va derrotar Rafter per 6-7 (4), 7-6 (2), 6-2 i 3-1 i retirada. Balcells i Corretja, per la seva banda, van superar la parella australiana formada per Mark Woodforde i Sandon Stolle –més que favorita abans del partit– per un triple 6-4 i Ferrero va segellar el títol contra Hevitt per 6-2, 7-6 (5), 4-6 i 6-4 amb aquell passing de revés final que tantes vegades s'ha repetit per televisió. El duel entre Costa i Rafter ja no es va jugar. L'equip espanyol de copa Davis va trencar el gel i en els anys posteriors va aconseguir més títols (2004, 2008, 2009 i 2011) i abans d'adjudicar-se el primer havia perdut dues finals (1965 i 1967).
En el grup tècnic conegut com el G-4 que capitanejava l'equip també hi eren els catalans Javier Dudu Duarte –el cap visible–, que llavors era l'entrenador d'Àlex Corretja, Josep Perlas, que portava Albert Costa, i Jordi Vilaró, que era l'entrenador de Fèlix Mantilla. El quart home era l' asturià Juan Bautista Avendaño.
Balcells, un desconegut
És evident que tant Costa, que el 2003 va guanyar Roland Garros, com Corretja, que es va endur el Masters el 1998 a Hannover i que va arribar a ser número 2 de l'ATP el febrer del 1999, eren tennistes certament prou reconeguts en aquell moment. El cas de Balcells és diametralment oposat, perquè es va fer un nom entre l'afició a partir d'aquesta final de la copa Davis. O sigui que abans era un desconegut. Un noi senzill havia arribat al capdamunt del tennis i va viure amb una gran intensitat el moment. En el rànquing individual la seva millor posició va ser la 57a i va guanyar un títol l'any 2000. Però el seu rendiment en els dobles era altíssim gràcies a la seva tècnica, col·locació i la seva gran envergadura.
Públic poc correcte
John Newcombe, el capità australià, va presentar una queixa a la federació internacional pel comportament del públic del Palau Sant Jordi, que segons ell no havia estat gens correcte amb el seus jugadors. Malauradament, la història dels enfrontaments de la Davis ha estat tacat per actuacions poc educades dels seguidors dels amfitrions que no s'adiuen a l'habitual correcció dels espectadors en tornejos individuals.
Absoluta absència de símbols catalans i queixes de Camuñas
L'absència de símbols en la presentació de la final de copa Davis es va convertir en la taca negra de la competició. Així ho van fer constar el secretari general de l'Esport de la Generalitat de Catalunya, Joan Anton Camuñas, i el president de la Federació Catalana de Tennis, Josep Ferrer Peris, que van presentar una queixa al màxim responsable de la Federació Internacional de Tennis, Francesco Ricci Bitti, per aquesta circumstància.
El fet és que Catalunya havia de figurar en l'obertura de la competició, juntament amb Espanya i Austràlia, però la persona que s'havia d'encarregar de proporcionar l'escut català a l'organització no ho va fer a temps. El tema fins i tot podria anar més enllà, ja que la Generalitat va pagar per col·locar unes tanques en uns punts determinats del Palau Sant Jordi, acord que no es va complir i es van deixar els esmentats anuncis institucionals gairebé amagats, molt poc visibles. El cert, però, és que no només van ser els símbols que havien de representar Catalunya els que van ser absents al Palau Sant Jordi, sinó que la mateixa llengua catalana va quedar marginada en la megafonia del pavelló. “Han espanyolitzat la copa Davis”, va lamentar Camuñas, que va assenyalar que s'havia trencat un compromís que s'havia establert per escrit, en què s'assegurava que el català, el castellà i l'anglès serien presents en la final en termes d'igualtat. Una vegada més, Catalunya i la llengua catalana van ser menystingudes en un aparador internacional.