“Culgrosses i mamelludes”

Carme Valero podria explicar mil i una anècdotes de la incomprensió i el menysteniment que havien de suportar pel fet de practicar esport. I el que és més greu, a vegades provinents de la mateixa Federació Espanyola d'Atletisme. A Chepstow mateix, el responsable del sector de fons, Julio Bravo, va fer una reunió tècnica per repartir dorsals i avaluar les característiques del circuit abans de la prova. Era un hipòdrom, amb un perfil força pla i amb algun obstacle artificial per trencar el ritme de la cursa. Bravo va repassar fil per randa tots els detalls amb cadascun dels components de l'equip masculí i a última hora es va recordar de les noies. “Ui! Parlem ara una mica amb les noies. Total, no fareu res, sou totes unes culgrosses i unes mamelludes”, va etzibar. El dia de la cursa, Valero no va desaprofitar l'oportunitat de deixar aquest personatge en evidència: “Quan ja afrontava els últims 300 metres vaig veure que Bravo m'animava i em deia «molt bé, molt bé, Carme». Com que tenia molta diferència respecte a les meves rivals, em vaig aturar just davant seu i li vaig dir: «Com que culgrosses i mamelludes, eh? Ja parlarem, ja». I vaig reprendre la cursa i vaig guanyar la prova.”

L'atleta catalana es va erigir en tota una referència en la lluita per la igualtat entre els homes i les dones en l'atletisme. Una actitud que li va comportar nombroses sancions federatives. “Vaig viure en primera persona aquest procés i estic segura que gràcies a les meves contínues reivindicacions vaig contribuir al canvi.” Un altre cavall de batalla que va haver de superar la jove corredora sabadellenca va ser el de la indumentària: “Em deien porca i coses més gruixudes perquè competia amb unes calcetes esportives, quan a l'estranger tothom les feia servir. En Josep Molins em feia entrenar amb xandall i amb uns bombatxos tant a l'hivern com a l'estiu.” En resum, un munt d'experiències que ara semblen extemporànies, però fa quatre dècades eren, per desgràcia, el pa de cada dia.”

Al marge de les peripècies a l'hora d'entrenar-se i de competir, Valero era una fora de sèrie, i el 1977 va revalidar el títol mundial de cros a Düsseldorf. Aquesta vegada no ho va tenir tan fàcil. No era cap desconeguda, i totes les rivals van estar molt més alerta a tots els seus moviments. La sabadellenca es va tornar a escapar en l'últim quilòmetre, però la soviètica Liudmila Bragina va reaccionar i va anar retallant diferències fins a acostar-se perillosament al primer lloc. Al final, però, no hi va ser a temps. La soviètica Giana Romanova va completar el podi.

Acabada la seva etapa atlètica, Valero es va implicar en diverses activitats a Sabadell. Era la seva manera de tornar a la societat tot el que l'esport li havia donat. En l'anterior directiva del CN Sabadell (2003-2011), va exercir de vicepresidenta i de responsable de l'àrea esportiva. D'altra banda, el 2008, avalada pel llegendari Tomàs Barris, va presentar la seva candidatura a la presidència de la Federació Catalana d'Atletisme. Romà Cuyàs, però, va guanyar a les urnes i va afrontar el seu tercer i últim mandat com a cap visible de l'atletisme català.