Jocs Olímpics de Sydney de futbol
2000
Xavi ja era el director d'orquestra
nou catalans La selecció espanyola de futbol va obtenir la medalla de plata amb nou jugadors catalans eto'o Va perdre la final contra el Camerun de Samuel Eto'o en la tanda de penals
Xavi Hernández
Posició
Minuts jugats
Gols
Club
Ciutat
Raúl Tamudo
Posició
Minuts jugats
Gols
Club
Ciutat
Gabriel Garcia,, ‘Gabri'
Posició
Minuts jugats
Gols
Club
Ciutat
Toni Velamazán
Posició
Minuts jugats
Gols
Club
Ciutat
Carles Puyol
Posició
Minuts jugats
Gols
Club
Ciutat
Joan Capdevila
Posició
Minuts jugats
Gols
Club
Ciutat
Jordi Ferron
Posició
Minuts jugats
Gols
Club
Ciutat
Albert Luque
Posició
Minuts jugats
Gols
Club
Ciutat
Felip Ortiz
Posició
Minuts jugats
Gols encaixats
Club
Ciutat
L'aportació catalana va ser determinant tant per la quantitat de jugadors com pel paper que tenien a l'equip
Xavi Hernández ja era el director d'orquestra de la selecció espanyola de futbol que va guanyar la medalla de plata en els Jocs Olímpics de Sydney, ara farà 13 anys. Sobre la gespa era el líder indiscutible d'aquell equip que, amb nou futbolistes catalans, va quedar a un pas de repetir l'or de la selecció que va obtenir la glòria olímpica en els Jocs de Barcelona, sota la batuta d'un altre català il·lustre: Pep Guardiola.
L'aportació catalana a la plata olímpica no va ser gens testimonial. Al contrari. Va ser decisiva. Determinant. Tant per la quantitat de jugadors i minuts jugats, com pel paper que tenien assignat. També per algunes accions puntuals que van marcar la trajectòria de l'equip en la competició, com el gol de Gabri, contra Itàlia, que va suposar la classificació per a la semifinal.
Iñaki Sáez era el seleccionador i qui donava les ordres des de la banqueta, però qui manava al terreny de joc era Xavi. El de Terrassa va jugar tots els partits complets. En el tercer, en què Espanya es jugava l'accés als quarts de final contra el Marroc (2-0), va ser substituït en el minut 90; només per perdre temps. Va ser, a més, el segon màxim golejador, amb dues dianes. Tenia 20 anys, començava a ser important al Barça –que aleshores era entrenat per Llorenç Serra Ferrer– i ja tenia en el seu palmarès el campionat del món sub-20.
Xavi va ser el català que va jugar més, però els altres vuit també van tenir un participació rellevant, llevat del porter Felip, que es va quedar sense debutar perquè Aranzubia ho va jugar tot; i del davanter Albert Luque, que només va disputar 37 minuts. En els sis partits que va acabar jugant la selecció espanyola, Iñaki Sáez va alinear cinc catalans el dia que en va fer jugar menys, contra Itàlia, i vuit el dia que en va fer jugar més, contra Xile.
Tamudo, referència atacant
Si Xavi era el que portava el control a la sala de màquines, com ha continuat fent al Barça i a la selecció absoluta fins al dia d'avui, Raúl Tamudo era la referència en atac.
L'exespanyolista era titular indiscutible, tot i que en alguns partits va acabar sent substituït després d'esgotar-se barallant-se amb les defenses rivals, obrint forats per als seus companys. En la final va haver d'abandonar el camp, lesionat, en el minut 49. El de Santa Coloma de Gramenet, amb 478 minuts jugats, només va fer un gol, però va completar uns Jocs excel·lents.
Toni Velamazán tenia la màxima confiança del seleccionador. Titular fix, sovint era substituït per Jordi Ferron, que malgrat no haver estat titular cap vegada, va acabar acumulant 118 minuts jugats. El badaloní, que jugava al Saragossa, va ser un bon complement.
Gabri, el màxim golejador
Gabri, un centrecampista treballador i amb bona arribada des de la segona línia, va ser el màxim golejador, amb tres gols, un dels quals decisiu per eliminar Itàlia en els quarts de final.
Després d'una primera fase saldada amb victòries contra Corea del Sud i el Marroc i una derrota inesperada contra Xile, els nois d'Iñaki Sáez es van classificar per als quarts de final contra els azzurri. A l'equip dirigit per Tardelli hi havia jugadors com ara Abbiati, Gattuso, Ambrosini, Zanetti i Pirlo. Un partit dur, duríssim, per alguns una final anticipada, que no es va desencallar fins al minut 85, quan el barcelonista Gabri va aprofitar una assistència de Xavi per marcar l'únic gol del partit. Era, aparentment, un dels esculls principals per assolir l'or, i l'havien superat.
Els Estats Units, que havien eliminat el Japó, van ser en la semifinal un rival menys dur que els italians. Tamudo, Albelda i José Mari van marcar els tres gols dels espanyols (3-1), que es plantaven a la final amb l'etiqueta, ara sí, de favorits per pujar dalt de tot del podi.
Amb l'or coll avall
La final, contra el Camerun, havia de ser un tràmit cap a l'or, sobretot tenint en compte que en el minut 47 Espanya ja guanyava 2-0 amb gols de Xavi i Gabri. Però Eto'o, Kameni, Geremi, Wome i companyia van acabar empatant i forçant la pròrroga, aprofitant que Espanya havia fallat un penal en el temps reglamentari i havia quedat amb nou jugadors després de les expulsions de Gabri i José Mari. En aquells temps valia el gol d'or en la pròrroga. Espanya, amb nou, es va limitar a mirar que no els en fessin cap. I ho va aconseguir. En la tanda de penals, l'or va caure del costat del Camerun, liderat per Eto'o.
Puyol, el substitut de Capdevila
Dels nou futbolistes catalans que van anar als Jocs de Sydney, quatre han estat en equips de primera divisió aquesta temporada: Xavi i Puyol, al Barça, Capdevila a l'Espanyol i Tamudo al Rayo Vallecano, on va arribar en el mercat d'hivern i ha tingut molt poca participació. D'entre els que encara estan en el primer nivell competitiu, el paper de Xavi Hernández continua sent el mateix, tant al Barça com a la selecció espanyola, amb la qual ha guanyat dues Eurocopes i un mundial. Puyol ha tingut aquest any menys protagonisme a causa de les lesions i de la intervenció quirúrgica a la qual ha estat sotmès. Capdevila ha acabat la temporada sent un fix a la defensa de l'Espanyol amb Javier Aguirre, després que, al començament del curs, Pochettino el tingués arraconat. A Sydney, fa 13 anys, Puyol va ser suplent els dos primers partits. En el segon, va substituir justament Capdevila en el minut 81 i, a partir d'aquell moment, ja ningú no el va treure de la defensa. Va ser titular en els quatre partits que quedaven.