Campionat d'Europa de natació
2004
Quartet en do major
Un punt de no retorn · La medalla d'or del relleu català en els 4x200 m lliure en l'europeu de Madrid va culminar la progressió de la natació femenina, que va continuar en el futur amb l'aparició de noves figures, com ara Mireia Belmonte
La federació espanyola va desfer l'equip català abans dels Jocs d'Atenes
Melissa Caballero
Edat
Club
Erika Villaécija
Edat
Club
Laura Roca
Edat
Club
Tatiana Rouba
Edat
Club
A principis d'aquest segle, la natació femenina catalana va viure un petit boom que, de fet, encara perdura gràcies a la feina de diversos entrenadors a les magnífiques instal·lacions del CAR de Sant Cugat. El punt culminant d'aquella primera gran generació de campiones internacionals va arribar en el campionat d'Europa del 2003 a Madrid, en territori enemic. L'11 de maig d'aquell any, les quatre grans dominadores de la natació catalana, Tatiana Rouba, Melissa Caballero, Laura Roca i Erika Villaécija, van arribar al punt més alt de la seva espectacular evolució amb una medalla d'or conjunta en el relleu dels 4x200 m. Això confirmava que s'havia acabat la generació per combustió espontània de grans nedadors. Formar un relleu íntegrament del país capaç de sotmetre les grans potències europees només es podia explicar per una prodigiosa feina darrere seu. De fet, mai cap altre quartet català ha arribat tan amunt. Elles mateixes ja havien acaronat el cim en l'europeu del 2002 (subcampiones a Berlín) i havien fet aixecar els espectadors en el mundial del 2003 al Palau Sant Jordi en la final de la mateixa prova (cinquenes).
Tres de les quatre components d'aquell equip (Caballer, Villaécija i Rouba) tenien menys de 20 anys. Abans, durant i després d'aquell campionat es van fer un fart d'arrodonir el palmarès, força migrat, de la federació espanyola en competicions internacionals. Tot i que aquella medalla d'or es podia considerar un èxit major per a l'esport espanyol, hi va haver la temptació de trencar l'equip per qüestions no del tot esportives. Laura Roca, del Terrassa, va quedar apartada posteriorment de l'equip que havia de competir en els Jocs Olímpics d'Atenes. Ella es va queixar públicament assegurant que havia fet els mateixos mèrits que la nedadora escollida per substituir-la, la basca Arantxa Ramos. Allò, en tot cas, va ser el punt final d'un equip amb gust de llegenda. El nou quartet ja no es va acostar, ni de bon tros, als èxits de l'equip anterior.
El rècord català que van aconseguir aquell dia a Madrid (8:03.41) encara perdura en les llistes de tots els temps. Laura Roca no va ser l'única que va sortir malparada en aquell històric equip de natació, en què també destacava el velocista Eduard Lorente. El descobridor de la majoria d'aquestes figures, Joan Fortuny, l'ànima de la natació al CAR, també va sortir per la porta del darrere de la federació espanyola. Els èxits de les seves nedadores va generar, com era d'esperar, una gran sorpresa en un país on la natació era l'exemple d'esport amb resultats ínfims. Així, va viure una situació similar a la que va viure posteriorment Anna Tarrés, i algunes antigues nedadores el van acusar de sobreexplotar els seus nedadors. La relació amb la federació espanyola tampoc va ser mai fluïda perquè el seu caràcter no era, precisament, diplomàtic. Així el 2007 Fortuny va ser premiat amb la destitució per unes declaracions en què deixava entreveure una guerra subterrània als dos grans centres de poder de la natació estatal, el que tenia la base a Catalunya i el que tenia la base a Madrid, que mai va poder descobrir nedadors de la mateixa talla internacional que els que es van forjar a Catalunya aquells anys.
Aquella tarda de glòria a Madrid no va ser el punt final de la supremacia de la natació catalana a l'Estat espanyol, sinó un punt i seguit, ja que la rellevància dels resultats dels esportistes catalans cada vegada van ser més difícils d'amagar, sobretot si s'havien de sumar totes les disciplines de la federació (natació, sincronitzada, waterpolo i aigües obertes). Els anys següents, amb Fortuny en un segon pla, la factoria del CAR va continuar polint alguns dels millors nedadors de la història a Catalunya, com ara Aschwin Wildeboer i, sobretot, Mireia Belmonte.
Erika, la resistència feta nedadora
De tot aquell grup de campiones que van fer eclosió el 2003, la que ha continuat allargant la seva carrera a còpia d'èxits, medalles i rècords és la barcelonina Erika Villaécija, a punt de viure aquest estiu a Barcelona el seu sisè mundial a l'aire lliure. També n'ha disputat quatre en piscina curta. En tots aquests anys el seu palmarès inclou dues medalles d'or en campionats d'Europa en piscina llarga, i una altra en l'europeu de piscina curta del 2003 i en el mundial de piscina curta del 2010. En total, acumula 13 medalles en competicions internacionals oficials, un palmarès inigualable fins a l'arribada de Mireia Belmonte. Villaécija (28 anys) competeix també aquests últims anys en competicions de mar obert. De fet, a Barcelona compaginarà les curses de fons a la piscina Sant Jordi amb els 10 km en aigües obertes, prova en què va ser vuitena en els Jocs de Londres.