És tota una incògnita saber quin seria el resultat de la delegació catalana en un campionat del món de natació en el cas que aquesta, en la cerimònia inaugural, pogués desfilar amb bandera pròpia, i no pas integrada en d'altres federacions. Tot fa pensar que estaria capacitada per ocupar un lloc destacat en el medaller, vorejant el Top 10, si des del primer dia de l'hipotètic nou estat es mantingués el suport als esportistes aquàtics. El talent hi és, com s'ha reflectit en el mundial de Barcelona. En canvi, la delegació espanyola sí que podria veure minvats els resultats, els millors de la història, si perdés l'aportació dels esportistes del país. Divuit dels vint-i-set medallistes que han competit sota l'ensenya espanyola són catalans o de clubs de Catalunya. És a dir, gairebé un 70 per cent.

En l'equip espanyol de waterpolo femení que es va penjar la medalla d'or, nou de les tretze jugadores són catalanes: Laura Ester, Jenni Pareja, Maica Garcia, Mati Ortiz, Pili Peña, Anni Espar, Roser Tarragó, Marta Bach i Ona Meseguer. Totes elles, juntament amb la portera Ana Copado, ja van excel·lir a Londres, on van quedar subcampiones i es van embutxacar la medalla de plata. L'altra font d'èxit ha estat la natació sincronitzada, que ha donat set medalles. Vuit de les dotze medallistes són del país, a banda de bona part de l'equip tècnic. En els dos casos es tracta d'un esport col·lectiu i és més complicat predir les conseqüències d'una secessió. Encara que per la proporció i, sobretot, per les opcions d'omplir els buits sense que la qualitat se'n ressenti o ho faci el mínim possible, la diferència és notable. L'equip júnior femení de waterpolo, el relleu, està ple de jugadores catalanes i a la llista prèvia del mundial hi havia jugadores de nivell, com la segona màxima golejadora del campionat de lliga, Clara Espar, que al final es van quedar fora de la convocatòria i que no haurien desentonat gens ni mica, ans al contrari.

Individualment, l'esportista que ha brillat per damunt de tots, com ja va passar en els Jocs de Londres, és la badalonina Mireia Belmonte. El seu botí no té precedents. A la cita olímpica ja es va convertir en la primera nedadora que es va penjar dues medalles en uns mateixos Jocs i ara ha tornat a millorar els resultats dels seus antecessors. Fins ara ningú representant la federació espanyola havia pujat al podi d'un mateix campionat del món més de dues vegades. Ella ho ha fet tres vegades, per recollir dues plates i un bronze.