Tommy García, un entre­na­dor lli­gat a Cata­lu­nya, va por­tar l'equip al seu pri­mer tri­omf inter­na­ci­o­nal

INEFC Bar­ce­lona

Ana Agustín

Olga Pons

Marta Gran

María Paz Este­van

Rosa Cala­fat (capi­tana)

INEFC Lleida

Mer­ce­des Bati­dor

Amaya Fernández

Bona­nova RC

Merit­xell Basté

Otília Roca

BUC

Susanna Monclús

El rugbi femení és un petit mira­cle a Cata­lu­nya. Algu­nes de les millors juga­do­res euro­pees han sor­git del plan­ter català, un fet que no es pot dir, lògica­ment, del mas­culí, tot i que hi ha més llicències, més equips, més clubs, més patro­ci­na­dors i més suport per part de la fede­ració. Als anys vui­tanta i noranta es va intro­duir a les dues uni­ver­si­tats cata­la­nes de l'INEFC (Lleida i Bar­ce­lona) el rugbi com a assig­na­tura. Va tenir un èxit ines­pe­rat entre les alum­nes feme­ni­nes, i així es va cons­truir una base que ha durat fins avui. El pri­mer senyal de l'existència de grans juga­do­res a Cata­lu­nya va ser el títol euro­peu que va acon­se­guir l'equip de la fede­ració espa­nyola a Tre­viso (Itàlia) el 1995. Gai­rebé la mei­tat d'aquell equip (10 de 21) estava for­mat per juga­do­res cata­la­nes sor­gi­des de l'esport uni­ver­si­tari i d'altres clubs de gran tra­dició mas­cu­lina que començaven a jugar al rugbi femení, com ara el Bona­nova RC i el BUC. L'altre gran cen­tre de for­mació de juga­do­res de rugbi a l'Estat espa­nyol era, i encara és, al País Basc, on la tra­dició de jugar ja venia de finals dels setanta.

L'entre­na­dor que es va fer càrrec d'aque­lla pri­mera selecció for­mada en l'àmbit esta­tal va ser Tommy García, lli­gat sem­pre com a tècnic a clubs cata­lans, com ara el Liceu Francès, la Sant­bo­iana i el GEiEG. L'estratègia per con­duir un equip, sense cap tra­dició, a un títol con­ti­nen­tal no va ser fàcil. Ini­ci­al­ment, García va tre­ba­llar amb un bloc de 54 juga­do­res –més de la mei­tat de les quals eren cata­la­nes–. El pri­mer tall va dei­xar l'equip en 32 juga­do­res. D'aquest grup va sor­tir la selecció final de 21 juga­do­res amb les cata­la­nes Ana Agustín, Olga Pons, Marga Gran, Paz Este­van i Rosa Cala­fat (INEFC Bar­ce­lona); Mer­ce­des Bati­dor i Amaya Fernández (INEFC Lleida); Merit­xell Basté i Otília Roca (Bona­nova RC) i Susanna Monclús (BUC). Aquest pri­mer cam­pi­o­nat va tenir una par­ti­ci­pació modesta, ja que Angla­terra, Gal·les, Escòcia i Irlanda no hi van par­ti­ci­par. El prin­ci­pal rival, doncs, era França, que va ser l'ene­mic de l'equip esta­tal en la final. L'equip de Tommy García va demos­trar que els mesos de pre­pa­ració no havien estat en va i van con­que­rir el títol (22-6). Aque­lla gene­ració de juga­do­res es va man­te­nir en l'elit euro­pea unes quan­tes tem­po­ra­des. El 1996 l'equip va ser sub­campió d'Europa. El 1997, amb l'entrada en com­pe­tició dels equips anglo­sa­xons, va ser ter­cer. El mateix bloc de juga­do­res va tor­nar a jugar i va tor­nar a per­dre les finals del 1999 i el 2000 con­tra França. Tota aquesta evo­lució en el joc i també en l'orga­nit­zació dels clubs i la fede­ració cata­lana va pro­pi­ci­arl'orga­nit­zació el 2002 de la copa del món feme­nina a Bar­ce­lona, en la qual el com­bi­nat espa­nyol va aca­bar en un meri­tori vuitè lloc. En aquells moments, totes les grans potències del rugbi mas­culí ja esta­ven apos­tant també pel femení i l'aug­ment de llicències a finals dels noranta va ser espec­ta­cu­lar arreu.

El rugbi femení a Cata­lu­nya va tocar el cel, com­pe­ti­ti­va­ment, el 1995. En rea­li­tat, però, estava a les bece­ro­les. Algu­nes juga­do­res van apro­fi­tar el seu renom per jugar a Itàlia i França. Els clubs, men­tres­tant, van començar a crear equips i estruc­tu­res en la cate­go­ria feme­nina. Així, la INEFC de Bar­ce­lona va començar a tenir la com­petència del Rugby Club l'Hos­pi­ta­let pri­mer i del GEiEG després. Fins i tot el club degà, la UE Sant­bo­iana, va crear la seva pròpia secció de rugbi femení.

En aquell equip campió d'Europa van des­ta­car, sobre­tot, Marta Gran, Paz Este­van i Mer­ce­des Bati­dor, que van allar­gar la seva tra­jectòria inter­na­ci­o­nal durant alguns cam­pi­o­nats més. Totes elles coin­ci­dien a asse­nya­lar que el rugbi femení era, fins i tot, més atrac­tiu que el mas­culí per als espec­ta­dors i més agraït de jugar. Sense la capa­ci­tat física de les davan­te­res mas­cu­li­nes es busca sobre­tot la tècnica, el joc de mà i la velo­ci­tat per superar els equips rivals. La supre­ma­cia del rugbi català en el cam­pi­o­nat d'Espa­nya l'encarna sobre­tot l'INEFC, que acu­mula sis títols.

Mol­tes de les juga­do­res que van alçar aquell títol euro­peu el 1995 i que van par­ti­ci­par en els èxits poste­ri­ors també han jugat irre­gu­lar­ment par­tits amis­to­sos amb Cata­lu­nya, que no ha tin­gut èxit en la seva recla­mació judi­cial de ser read­mesa en la fede­ració inter­na­ci­o­nal (FIRA) tot i haver-ne estat una de les fun­da­do­res.