Tommy García, un entrenador lligat a Catalunya, va portar l'equip al seu primer triomf internacional

INEFC Barcelona

Ana Agustín

Olga Pons

Marta Gran

María Paz Estevan

Rosa Calafat (capitana)

INEFC Lleida

Mercedes Batidor

Amaya Fernández

Bonanova RC

Meritxell Basté

Otília Roca

BUC

Susanna Monclús

El rugbi femení és un petit miracle a Catalunya. Algunes de les millors jugadores europees han sorgit del planter català, un fet que no es pot dir, lògicament, del masculí, tot i que hi ha més llicències, més equips, més clubs, més patrocinadors i més suport per part de la federació. Als anys vuitanta i noranta es va introduir a les dues universitats catalanes de l'INEFC (Lleida i Barcelona) el rugbi com a assignatura. Va tenir un èxit inesperat entre les alumnes femenines, i així es va construir una base que ha durat fins avui. El primer senyal de l'existència de grans jugadores a Catalunya va ser el títol europeu que va aconseguir l'equip de la federació espanyola a Treviso (Itàlia) el 1995. Gairebé la meitat d'aquell equip (10 de 21) estava format per jugadores catalanes sorgides de l'esport universitari i d'altres clubs de gran tradició masculina que començaven a jugar al rugbi femení, com ara el Bonanova RC i el BUC. L'altre gran centre de formació de jugadores de rugbi a l'Estat espanyol era, i encara és, al País Basc, on la tradició de jugar ja venia de finals dels setanta.

L'entrenador que es va fer càrrec d'aquella primera selecció formada en l'àmbit estatal va ser Tommy García, lligat sempre com a tècnic a clubs catalans, com ara el Liceu Francès, la Santboiana i el GEiEG. L'estratègia per conduir un equip, sense cap tradició, a un títol continental no va ser fàcil. Inicialment, García va treballar amb un bloc de 54 jugadores –més de la meitat de les quals eren catalanes–. El primer tall va deixar l'equip en 32 jugadores. D'aquest grup va sortir la selecció final de 21 jugadores amb les catalanes Ana Agustín, Olga Pons, Marga Gran, Paz Estevan i Rosa Calafat (INEFC Barcelona); Mercedes Batidor i Amaya Fernández (INEFC Lleida); Meritxell Basté i Otília Roca (Bonanova RC) i Susanna Monclús (BUC). Aquest primer campionat va tenir una participació modesta, ja que Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda no hi van participar. El principal rival, doncs, era França, que va ser l'enemic de l'equip estatal en la final. L'equip de Tommy García va demostrar que els mesos de preparació no havien estat en va i van conquerir el títol (22-6). Aquella generació de jugadores es va mantenir en l'elit europea unes quantes temporades. El 1996 l'equip va ser subcampió d'Europa. El 1997, amb l'entrada en competició dels equips anglosaxons, va ser tercer. El mateix bloc de jugadores va tornar a jugar i va tornar a perdre les finals del 1999 i el 2000 contra França. Tota aquesta evolució en el joc i també en l'organització dels clubs i la federació catalana va propiciarl'organització el 2002 de la copa del món femenina a Barcelona, en la qual el combinat espanyol va acabar en un meritori vuitè lloc. En aquells moments, totes les grans potències del rugbi masculí ja estaven apostant també pel femení i l'augment de llicències a finals dels noranta va ser espectacular arreu.

El rugbi femení a Catalunya va tocar el cel, competitivament, el 1995. En realitat, però, estava a les beceroles. Algunes jugadores van aprofitar el seu renom per jugar a Itàlia i França. Els clubs, mentrestant, van començar a crear equips i estructures en la categoria femenina. Així, la INEFC de Barcelona va començar a tenir la competència del Rugby Club l'Hospitalet primer i del GEiEG després. Fins i tot el club degà, la UE Santboiana, va crear la seva pròpia secció de rugbi femení.

En aquell equip campió d'Europa van destacar, sobretot, Marta Gran, Paz Estevan i Mercedes Batidor, que van allargar la seva trajectòria internacional durant alguns campionats més. Totes elles coincidien a assenyalar que el rugbi femení era, fins i tot, més atractiu que el masculí per als espectadors i més agraït de jugar. Sense la capacitat física de les davanteres masculines es busca sobretot la tècnica, el joc de mà i la velocitat per superar els equips rivals. La supremacia del rugbi català en el campionat d'Espanya l'encarna sobretot l'INEFC, que acumula sis títols.

Moltes de les jugadores que van alçar aquell títol europeu el 1995 i que van participar en els èxits posteriors també han jugat irregularment partits amistosos amb Catalunya, que no ha tingut èxit en la seva reclamació judicial de ser readmesa en la federació internacional (FIRA) tot i haver-ne estat una de les fundadores.