Campionat d'Europa de rugbi femení
1995
Les pioneres a Europa
Un títol inesperat · La selecció espanyola, amb deu catalanes de les 21 jugadores convocades, va assolir un títol continental inesperat gràcies al planter que va sorgir de les facultats de la INEFC a Barcelona i Lleida
Tommy García, un entrenador lligat a Catalunya, va portar l'equip al seu primer triomf internacional
INEFC Barcelona
Ana Agustín
Olga Pons
Marta Gran
María Paz Estevan
Rosa Calafat (capitana)
INEFC Lleida
Mercedes Batidor
Amaya Fernández
Bonanova RC
Meritxell Basté
Otília Roca
BUC
Susanna Monclús
El rugbi femení és un petit miracle a Catalunya. Algunes de les millors jugadores europees han sorgit del planter català, un fet que no es pot dir, lògicament, del masculí, tot i que hi ha més llicències, més equips, més clubs, més patrocinadors i més suport per part de la federació. Als anys vuitanta i noranta es va introduir a les dues universitats catalanes de l'INEFC (Lleida i Barcelona) el rugbi com a assignatura. Va tenir un èxit inesperat entre les alumnes femenines, i així es va construir una base que ha durat fins avui. El primer senyal de l'existència de grans jugadores a Catalunya va ser el títol europeu que va aconseguir l'equip de la federació espanyola a Treviso (Itàlia) el 1995. Gairebé la meitat d'aquell equip (10 de 21) estava format per jugadores catalanes sorgides de l'esport universitari i d'altres clubs de gran tradició masculina que començaven a jugar al rugbi femení, com ara el Bonanova RC i el BUC. L'altre gran centre de formació de jugadores de rugbi a l'Estat espanyol era, i encara és, al País Basc, on la tradició de jugar ja venia de finals dels setanta.
L'entrenador que es va fer càrrec d'aquella primera selecció formada en l'àmbit estatal va ser Tommy García, lligat sempre com a tècnic a clubs catalans, com ara el Liceu Francès, la Santboiana i el GEiEG. L'estratègia per conduir un equip, sense cap tradició, a un títol continental no va ser fàcil. Inicialment, García va treballar amb un bloc de 54 jugadores –més de la meitat de les quals eren catalanes–. El primer tall va deixar l'equip en 32 jugadores. D'aquest grup va sortir la selecció final de 21 jugadores amb les catalanes Ana Agustín, Olga Pons, Marga Gran, Paz Estevan i Rosa Calafat (INEFC Barcelona); Mercedes Batidor i Amaya Fernández (INEFC Lleida); Meritxell Basté i Otília Roca (Bonanova RC) i Susanna Monclús (BUC). Aquest primer campionat va tenir una participació modesta, ja que Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda no hi van participar. El principal rival, doncs, era França, que va ser l'enemic de l'equip estatal en la final. L'equip de Tommy García va demostrar que els mesos de preparació no havien estat en va i van conquerir el títol (22-6). Aquella generació de jugadores es va mantenir en l'elit europea unes quantes temporades. El 1996 l'equip va ser subcampió d'Europa. El 1997, amb l'entrada en competició dels equips anglosaxons, va ser tercer. El mateix bloc de jugadores va tornar a jugar i va tornar a perdre les finals del 1999 i el 2000 contra França. Tota aquesta evolució en el joc i també en l'organització dels clubs i la federació catalana va propiciarl'organització el 2002 de la copa del món femenina a Barcelona, en la qual el combinat espanyol va acabar en un meritori vuitè lloc. En aquells moments, totes les grans potències del rugbi masculí ja estaven apostant també pel femení i l'augment de llicències a finals dels noranta va ser espectacular arreu.
El rugbi femení a Catalunya va tocar el cel, competitivament, el 1995. En realitat, però, estava a les beceroles. Algunes jugadores van aprofitar el seu renom per jugar a Itàlia i França. Els clubs, mentrestant, van començar a crear equips i estructures en la categoria femenina. Així, la INEFC de Barcelona va començar a tenir la competència del Rugby Club l'Hospitalet primer i del GEiEG després. Fins i tot el club degà, la UE Santboiana, va crear la seva pròpia secció de rugbi femení.
En aquell equip campió d'Europa van destacar, sobretot, Marta Gran, Paz Estevan i Mercedes Batidor, que van allargar la seva trajectòria internacional durant alguns campionats més. Totes elles coincidien a assenyalar que el rugbi femení era, fins i tot, més atractiu que el masculí per als espectadors i més agraït de jugar. Sense la capacitat física de les davanteres masculines es busca sobretot la tècnica, el joc de mà i la velocitat per superar els equips rivals. La supremacia del rugbi català en el campionat d'Espanya l'encarna sobretot l'INEFC, que acumula sis títols.
Moltes de les jugadores que van alçar aquell títol europeu el 1995 i que van participar en els èxits posteriors també han jugat irregularment partits amistosos amb Catalunya, que no ha tingut èxit en la seva reclamació judicial de ser readmesa en la federació internacional (FIRA) tot i haver-ne estat una de les fundadores.
De Treviso a Rio de Janeiro
Tommy García, l'home que va fer possible des de la banqueta aquell títol del 1995, és ara el seleccionador femení espanyol de rugbi de set, una modalitat que serà olímpica per primer cop en els Jocs de Rio el 2016. La meitat del bloc de l'equip continua estant format per jugadores catalanes. Les més destacades són Alejandro Castillón, Ángela del Pan, Laura Esbri, Anna Ramon, Maria Ribera (INEFC) i Marta Cabané, Elisabet Martínez i Júlia Pla (GEiEG). La jugadora de Sant Cugat Júlia Pla va rebre fa dos anys un premi honorífic mai vist en la història d'aquest esport a Catalunya, ja que va ser considerada com una de les 15 millors jugadores del món. La seva germana, Bàrbara Pla, és una altra de les jugadores amb les quals García compta per afrontar el repte de jugar els Jocs de Brasil.
La competència internacional en el rugbi de set és també enorme. En l'últim campionat del món, disputat fa uns mesos a Moscou, l'equip espanyol, amb les jugadores catalanes jugant un altre cop un paper determinant, va arribar fins a les semifinals i va quedar quart, rere Nova Zelanda, el Canadà i els Estats Units, els equips més forts en aquesta modalitat.