El moment àlgid de la tem­po­rada ha estat el rècord del Cerví. Era el repte que més il·lusió em feia. L'havia fet Bruno Bru­nod, que sem­pre ha estat una moti­vació per a mi. Si faig aquest esport és gràcies a gent com ell, que em va ins­pi­rar.

El Mont Blanc el conei­xia molt bé. El dec haver pujat unes 80 vega­des, i el rècord era menys difícil que el del Cerví. Tenia clar que es podia batre. Suposo que com que el Cerví és més tècnic i t'hi jugues més, això dóna un punt més atrac­tiu. El Mont Blanc és més físic, més d'obrir gas. Al Cerví cal estar atent tota la pujada i tota la bai­xada.

La pujada no tenia pro­blema. Les com­pli­ca­ci­ons venien en la bai­xada, que s'ha de fer molt ràpid i te la jugues en cada pas. Has de tenir prou con­cen­tració per saber fins on pots arri­bar. Jugues amb el límit de la segu­re­tat, sense tras­pas­sar-lo.

Per mi es tracta d'anar a la mun­ta­nya, i a la mun­ta­nya hi vas com vols. La meva manera d'anar-hi és lleu­gera. No m'agra­den les eti­que­tes, ni dir si sóc cor­re­dor o alpi­nista. Sem­pre he anat a la mun­ta­nya així, amb el mínim d'equi­pa­ment. Evi­dent­ment vas crei­xent i gua­nyes tècnica, i això et per­met fer coses més difícils, però sem­pre amb la mateixa idea al dar­rere.

És una ins­pi­ració bru­tal, però fem coses dife­rents. Ens movem a les matei­xes mun­ta­nyes, però en ter­renys dife­rents, ell en l'alpi­nisme de difi­cul­tat i jo en vies més fàcils. I tots dos bus­quem la rapi­desa. El que ha fet aquest any a l'Anna­purna és una fita de l'alpi­nisme. Feia molts anys que no es feia un pas de qua­li­tat en l'alpi­nisme com aquest i en pas­sa­ran uns quants abans que algú ho iguali. Steck és una ins­pi­ració, però no em veig fent el que fa ell, tot i que tenim coses en comú i podem fer coses amb una filo­so­fia sem­blant.

El pro­blema de les grans alti­tuds no és anar-hi, sinó com anar-hi. Les expe­di­ci­ons a l'Himàlaia són avor­ri­des, perquè pas­ses molt de temps al camp base i mol­tes hores mun­tant cor­des fixes... Però l'hivern pas­sat vaig com­pro­var que pots sor­tir de Kàtmandu amb una mot­xi­lla de 40 litres, anar a fer un vuit mil i tor­nar. I no neces­si­tes xer­pes ni gaire mate­rial. No tindràs les matei­xes como­di­tats que amb una expe­dició pesada, ni men­jaràs tan bé perquè no tindràs cui­ners al camp base. Però és pos­si­ble, i la idea d'anar a l'Eve­rest és fer-ho amb aquest estil molt lleu­ger. Mai m'he plan­te­jat la idea d'anar amb xer­pes, ni de mun­tar camps ni cor­des. Si vas sense això, t'estal­viaràs molts pro­ble­mes.

L'ambi­ent és molt bo i només per anar a veure la gent en unes cur­ses que dis­fru­tes ja val la pena. La com­pe­tició té un punt de pati­ment, però també enganxa.

Ha patit molt amb les lesi­ons. Feia dos anys que tenia mal als genolls. L'hivern pas­sat va estar dos mesos que ho va tram­pe­jar, però fins i tot esquiant i en bici li feien mal. Quan veus que el dia a dia està mar­cat per les lesi­ons i que sem­pre estàs pen­dent de si et recu­pe­res o no psi­cològica­ment ha de ser mot difícil. I és millor pren­dre-s'ho amb calma. S'ha reti­rat, però con­ti­nua a la mun­ta­nya. La set­mana pas­sada va ser a Tig­nes amb nosal­tres, fent metres. S'ho pren de manera dife­rent. Amb tots els pro­ble­mes que ha arros­se­gat és la manera més sana de con­ti­nuar a la mun­ta­nya sense haver de patir per les lesi­ons.

S'ha pres la decisió més asse­nyada. Mun­tar uns Jocs no és el que calia ara. Els diners ara s'han de des­ti­nar a l'edu­cació i a la sani­tat, i no posar-los en aquest circ. Ja ho sé que molts en vivim, d'aquest circ, però hi ha pri­o­ri­tats. És obvi que faria il·lusió, però ara no era el moment. A la Cer­da­nya no hi hau­ria pro­blema, perquè les ins­tal·laci­ons ja estan fetes i no hi hau­ria degra­dació del medi, perquè si has de des­tros­sar unes mun­ta­nyes per uns Jocs i després no fer ser­vir més les ins­tal·laci­ons és una bes­ti­esa.

T'ado­nes del que la gent pensa d'Espa­nya. Des de França o des del nord es veu com una broma en què tot­hom roba i ningú no fa res. I no s'entén que con­tinuï pas­sant amb la mateixa impu­ni­tat. Els polítics s'estan pas­sant molt de la rat­lla.

Sóc molt anti­na­ci­o­na­lista. Em sento una per­sona de les mun­ta­nyes. Puc sen­tir-me més pròxim a una per­sona de Bor­mio o de Cha­mo­nix que a una de Bar­ce­lona o de Sit­ges, perquè hi puc tenir més punts en comú. La uto­pia seria un món sense fron­te­res, que són un invent humà. Però evi­dent­ment no hi pot haver l'espoli d'Espa­nya cap a Cata­lu­nya. Un món ideal seria un món sense països, però si Europa fun­cionés per­fec­ta­ment vol­dria dir que les diferències i espe­ci­fi­ci­tats de cada poble s'enten­drien. I el que passa és que a Espa­nya no s'entén que hi hagi una cul­tura i una llen­gua dife­rents. Quan veus que al Congrés de Dipu­tats hi ha més cor­rupció que en tot Nàpols és que alguna cosa no va bé. I evi­dent­ment la reacció és que no et vols asso­ciar amb aques­tes per­so­nes.

Abans vull saber quin model de país pro­po­sen. Jo no estic gens d'acord amb les polítiques que podria fer Con­vergència i Unió. Ara mateix crec que hi ha un procés cons­ti­tu­ent que està por­tant idees noves, que vol tre­ba­llar des de la base i que és neces­sari. La inde­pendència de Cata­lu­nya és impor­tant per al país per seguir crei­xent, però no crec que sigui el pri­mer en què haguem de pen­sar, sinó en quin país volem. Jo pre­fe­reixo un país més d'esquer­res, verd i social que no pas un país de dre­tes. Fer una Cata­lu­nya inde­pen­dent tal com està fun­ci­o­nant ara no té cap sen­tit. Seria caure al mateix lloc.

Com més cone­gut ets, més par­len de tu. I quan més par­len de tu, més ho fan per bé i per mal. I si et pre­o­cupa això és que no vius la teva vida. A mi em pre­o­cupa el que pensa la gent que m'estima i la gent que apre­cio. La resta? Està bé escol­tar, però no has de can­viar la teva manera de fer pel que la gent pen­sarà.

La idea és fer el McKin­ley [a Alaska] entre el maig i el juny. Inten­taré el rècord per la ruta nor­mal i faré algu­nes coses més per la zona. Després faré la tem­po­rada de cur­ses fins al setem­bre i al desem­bre o al gener aniré a l'Acon­ca­gua [Argen­tina].

No té res a veure amb Córrer o morir. És un lli­bre de refle­xi­ons per­so­nals. Ins­pi­rant-me en el que vaig fer l'hivern pas­sat a l'Himàlaia i en el que em van ense­nyar Jordi Tosas i Jordi Coro­mi­nas en aquesta expe­dició, explico bar­re­jant la rea­li­tat i la ficció les fron­te­res entre la feli­ci­tat, el dolor, la vida, la mort, el plaer, el pati­ment, la por i les ganes de fer coses.

No, vas a fer una cosa perquè t'ho pas­ses bé. Tam­poc som suïcides. Quan fem una acti­vi­tat és perquè la dis­fru­tem. Has de ser cons­ci­ent del perill, i que si rellis­ques i caus ja no hi ha marxa enrere, però un cop allà no hi pen­ses, vas a dis­fru­tar i saps que tens les capa­ci­tats per fer-ho. Quan fa anys que fas mun­ta­nya ja ho tens inte­ri­o­rit­zat. Saps que jugues a un joc en el qual et pots matar. Ho saps, n'ets cons­ci­ent i ho accep­tes en certa mesura. És com quan surts al car­rer. Saps que et pot atro­pe­llar un cotxe, però no pen­ses que et pas­sarà.

Mol­tes vega­des. I quan en tinc, faig mitja volta. És bàsic tenir por, perquè sense por esta­ries mort. És el que evita que pas­sis per algun lloc per on no has de pas­sar.

Quan vas 365 dies a l'any a la mun­ta­nya, de tant en tant et poses en alguns embo­lics. A mi em va pas­sar aquest estiu, però també m'ha pas­sat altres cops que no s'ha sabut. Em va saber greu per l'Eme­lie [Fors­berg], perquè no volia que se sentís cul­pa­ble. Però veure com la gent parla i com de res es diuen tan­tes coses és curiós. L'alpi­nista Steve House va for­mu­lar l'equació T-A=0, que vol dir Talk minus action equals zero, [‘Par­lar sense fer acció és igual a zero']. Si fas acció pas­sa­ran coses, alguns dies bones i altres dies dolen­tes, però pas­sa­ran coses. Si només par­les, no pas­sarà res.

A Cha­mo­nix està molt mal vist anar amb vam­bes al Mont Blanc. Quan vaig fer el rècord del Mont Blanc hi va haver guies que em van moti­var i em van aju­dar molt, però des de la com­pa­nyia de guies no ho veien gens bé. Pot­ser perquè veuen que per­den cli­ents. A Cer­vi­nia, en canvi, va ser el con­trari. La com­pa­nyia de guies ens va pagar l'helicòpter per fil­mar, els guies es van posar a la ruta per vali­dar el rècord i ani­mar-me. Ningú s'ho volia per­dre. Són mane­res dife­rents d'enten­dre la mun­ta­nya.

No sóc exem­ple de res. Si qui vol anar al Mont Blanc amb vam­bes no està pre­pa­rat i no ho veu és que té un pro­blema. Cadascú ha de ser molt res­pon­sa­ble del que fa. Jo veig el que fa l'Ueli Steck i no me n'aniré a fer la cara sud de l'Anna­purna, o el que fa l'Alex Hon­nold, i no me n'aniré a fer El Capi­tan en solo. Són una ins­pi­ració per a mi, però un ha de ser cons­ci­ent del que pot fer i del que no.

Pots fer-ho sem­pre que siguis cons­ci­ent del risc. El pro­blema és quan un vol jugar a la ruleta russa amb bales de goma i resulta que les bales són de veri­tat.

Fa il·lusió, i això vol dir que l'esforç que han fet l'Alfons Valls, el Jordi Canals, la Mayte Hernández, l'Arnau Anguera i tants altres està crei­xent i es fa bé. Ho fan de manera voluntària, des del cor, i això es nota. Vam ser la pri­mera gene­ració, però perquè els que ho van crear ja com­pe­tien i van veure que fal­ta­ven aques­tes estruc­tu­res. Espero que con­tinuïn crei­xent i que jo pugui apor­tar-hi el meu gra­net de sorra.

M'agra­darà aju­dar. L'esport és el que m'ho ha donat tot i en el futur també vull aju­dar, no sé de quina manera. De moment, els meus esquís vells són per als nanos que comen­cen.