El moment àlgid de la temporada ha estat el rècord del Cerví. Era el repte que més il·lusió em feia. L'havia fet Bruno Brunod, que sempre ha estat una motivació per a mi. Si faig aquest esport és gràcies a gent com ell, que em va inspirar.

El Mont Blanc el coneixia molt bé. El dec haver pujat unes 80 vegades, i el rècord era menys difícil que el del Cerví. Tenia clar que es podia batre. Suposo que com que el Cerví és més tècnic i t'hi jugues més, això dóna un punt més atractiu. El Mont Blanc és més físic, més d'obrir gas. Al Cerví cal estar atent tota la pujada i tota la baixada.

La pujada no tenia problema. Les complicacions venien en la baixada, que s'ha de fer molt ràpid i te la jugues en cada pas. Has de tenir prou concentració per saber fins on pots arribar. Jugues amb el límit de la seguretat, sense traspassar-lo.

Per mi es tracta d'anar a la muntanya, i a la muntanya hi vas com vols. La meva manera d'anar-hi és lleugera. No m'agraden les etiquetes, ni dir si sóc corredor o alpinista. Sempre he anat a la muntanya així, amb el mínim d'equipament. Evidentment vas creixent i guanyes tècnica, i això et permet fer coses més difícils, però sempre amb la mateixa idea al darrere.

És una inspiració brutal, però fem coses diferents. Ens movem a les mateixes muntanyes, però en terrenys diferents, ell en l'alpinisme de dificultat i jo en vies més fàcils. I tots dos busquem la rapidesa. El que ha fet aquest any a l'Annapurna és una fita de l'alpinisme. Feia molts anys que no es feia un pas de qualitat en l'alpinisme com aquest i en passaran uns quants abans que algú ho iguali. Steck és una inspiració, però no em veig fent el que fa ell, tot i que tenim coses en comú i podem fer coses amb una filosofia semblant.

El problema de les grans altituds no és anar-hi, sinó com anar-hi. Les expedicions a l'Himàlaia són avorrides, perquè passes molt de temps al camp base i moltes hores muntant cordes fixes... Però l'hivern passat vaig comprovar que pots sortir de Kàtmandu amb una motxilla de 40 litres, anar a fer un vuit mil i tornar. I no necessites xerpes ni gaire material. No tindràs les mateixes comoditats que amb una expedició pesada, ni menjaràs tan bé perquè no tindràs cuiners al camp base. Però és possible, i la idea d'anar a l'Everest és fer-ho amb aquest estil molt lleuger. Mai m'he plantejat la idea d'anar amb xerpes, ni de muntar camps ni cordes. Si vas sense això, t'estalviaràs molts problemes.

L'ambient és molt bo i només per anar a veure la gent en unes curses que disfrutes ja val la pena. La competició té un punt de patiment, però també enganxa.

Ha patit molt amb les lesions. Feia dos anys que tenia mal als genolls. L'hivern passat va estar dos mesos que ho va trampejar, però fins i tot esquiant i en bici li feien mal. Quan veus que el dia a dia està marcat per les lesions i que sempre estàs pendent de si et recuperes o no psicològicament ha de ser mot difícil. I és millor prendre-s'ho amb calma. S'ha retirat, però continua a la muntanya. La setmana passada va ser a Tignes amb nosaltres, fent metres. S'ho pren de manera diferent. Amb tots els problemes que ha arrossegat és la manera més sana de continuar a la muntanya sense haver de patir per les lesions.

S'ha pres la decisió més assenyada. Muntar uns Jocs no és el que calia ara. Els diners ara s'han de destinar a l'educació i a la sanitat, i no posar-los en aquest circ. Ja ho sé que molts en vivim, d'aquest circ, però hi ha prioritats. És obvi que faria il·lusió, però ara no era el moment. A la Cerdanya no hi hauria problema, perquè les instal·lacions ja estan fetes i no hi hauria degradació del medi, perquè si has de destrossar unes muntanyes per uns Jocs i després no fer servir més les instal·lacions és una bestiesa.

T'adones del que la gent pensa d'Espanya. Des de França o des del nord es veu com una broma en què tothom roba i ningú no fa res. I no s'entén que continuï passant amb la mateixa impunitat. Els polítics s'estan passant molt de la ratlla.

Sóc molt antinacionalista. Em sento una persona de les muntanyes. Puc sentir-me més pròxim a una persona de Bormio o de Chamonix que a una de Barcelona o de Sitges, perquè hi puc tenir més punts en comú. La utopia seria un món sense fronteres, que són un invent humà. Però evidentment no hi pot haver l'espoli d'Espanya cap a Catalunya. Un món ideal seria un món sense països, però si Europa funcionés perfectament voldria dir que les diferències i especificitats de cada poble s'entendrien. I el que passa és que a Espanya no s'entén que hi hagi una cultura i una llengua diferents. Quan veus que al Congrés de Diputats hi ha més corrupció que en tot Nàpols és que alguna cosa no va bé. I evidentment la reacció és que no et vols associar amb aquestes persones.

Abans vull saber quin model de país proposen. Jo no estic gens d'acord amb les polítiques que podria fer Convergència i Unió. Ara mateix crec que hi ha un procés constituent que està portant idees noves, que vol treballar des de la base i que és necessari. La independència de Catalunya és important per al país per seguir creixent, però no crec que sigui el primer en què haguem de pensar, sinó en quin país volem. Jo prefereixo un país més d'esquerres, verd i social que no pas un país de dretes. Fer una Catalunya independent tal com està funcionant ara no té cap sentit. Seria caure al mateix lloc.

Com més conegut ets, més parlen de tu. I quan més parlen de tu, més ho fan per bé i per mal. I si et preocupa això és que no vius la teva vida. A mi em preocupa el que pensa la gent que m'estima i la gent que aprecio. La resta? Està bé escoltar, però no has de canviar la teva manera de fer pel que la gent pensarà.

La idea és fer el McKinley [a Alaska] entre el maig i el juny. Intentaré el rècord per la ruta normal i faré algunes coses més per la zona. Després faré la temporada de curses fins al setembre i al desembre o al gener aniré a l'Aconcagua [Argentina].

No té res a veure amb Córrer o morir. És un llibre de reflexions personals. Inspirant-me en el que vaig fer l'hivern passat a l'Himàlaia i en el que em van ensenyar Jordi Tosas i Jordi Corominas en aquesta expedició, explico barrejant la realitat i la ficció les fronteres entre la felicitat, el dolor, la vida, la mort, el plaer, el patiment, la por i les ganes de fer coses.

No, vas a fer una cosa perquè t'ho passes bé. Tampoc som suïcides. Quan fem una activitat és perquè la disfrutem. Has de ser conscient del perill, i que si rellisques i caus ja no hi ha marxa enrere, però un cop allà no hi penses, vas a disfrutar i saps que tens les capacitats per fer-ho. Quan fa anys que fas muntanya ja ho tens interioritzat. Saps que jugues a un joc en el qual et pots matar. Ho saps, n'ets conscient i ho acceptes en certa mesura. És com quan surts al carrer. Saps que et pot atropellar un cotxe, però no penses que et passarà.

Moltes vegades. I quan en tinc, faig mitja volta. És bàsic tenir por, perquè sense por estaries mort. És el que evita que passis per algun lloc per on no has de passar.

Quan vas 365 dies a l'any a la muntanya, de tant en tant et poses en alguns embolics. A mi em va passar aquest estiu, però també m'ha passat altres cops que no s'ha sabut. Em va saber greu per l'Emelie [Forsberg], perquè no volia que se sentís culpable. Però veure com la gent parla i com de res es diuen tantes coses és curiós. L'alpinista Steve House va formular l'equació T-A=0, que vol dir Talk minus action equals zero, [‘Parlar sense fer acció és igual a zero']. Si fas acció passaran coses, alguns dies bones i altres dies dolentes, però passaran coses. Si només parles, no passarà res.

A Chamonix està molt mal vist anar amb vambes al Mont Blanc. Quan vaig fer el rècord del Mont Blanc hi va haver guies que em van motivar i em van ajudar molt, però des de la companyia de guies no ho veien gens bé. Potser perquè veuen que perden clients. A Cervinia, en canvi, va ser el contrari. La companyia de guies ens va pagar l'helicòpter per filmar, els guies es van posar a la ruta per validar el rècord i animar-me. Ningú s'ho volia perdre. Són maneres diferents d'entendre la muntanya.

No sóc exemple de res. Si qui vol anar al Mont Blanc amb vambes no està preparat i no ho veu és que té un problema. Cadascú ha de ser molt responsable del que fa. Jo veig el que fa l'Ueli Steck i no me n'aniré a fer la cara sud de l'Annapurna, o el que fa l'Alex Honnold, i no me n'aniré a fer El Capitan en solo. Són una inspiració per a mi, però un ha de ser conscient del que pot fer i del que no.

Pots fer-ho sempre que siguis conscient del risc. El problema és quan un vol jugar a la ruleta russa amb bales de goma i resulta que les bales són de veritat.

Fa il·lusió, i això vol dir que l'esforç que han fet l'Alfons Valls, el Jordi Canals, la Mayte Hernández, l'Arnau Anguera i tants altres està creixent i es fa bé. Ho fan de manera voluntària, des del cor, i això es nota. Vam ser la primera generació, però perquè els que ho van crear ja competien i van veure que faltaven aquestes estructures. Espero que continuïn creixent i que jo pugui aportar-hi el meu granet de sorra.

M'agradarà ajudar. L'esport és el que m'ho ha donat tot i en el futur també vull ajudar, no sé de quina manera. De moment, els meus esquís vells són per als nanos que comencen.