La dama de bronze de l'atletisme i la marxa catalana, Maria Vasco, va tancar oficialment ahir la seva etapa en actiu. Ho va fer a Viladecans, molt emocionada, envoltada dels seus amics i familiars. No gaire lluny del barri de Sales, on va començar a practicar la marxa per seguir les petges de la seva veïna Mari Cruz Díaz, una altra de les grans referents del país en aquesta especialitat. O de la Torre Roja, on Marcos Flores ha guiat les primeres passes de tants i tants grans marxadors que ha donat la ciutat del Baix Llobregat. I dels horts de Viladecans, on un dia d'aquest 2013 va decidir que havia arribat l'hora. “Sempre he sabut que la meva carrera tenia data de caducitat i volia ser jo qui la decidís. No volia que una lesió em retirés, ni arrossegar-me per l'asfalt. S'acabava de morir la meva mare i mentre m'estava entrenant per la zona dels horts vaig saber que el moment havia arribat. Havia perdut la motivació. Ara hi ha altres coses que m'il·luminen la mirada i em fan seguir una nova etapa personal”, va resumir l'única atleta catalana amb una medalla olímpica, el bronze dels Jocs de Sidney 2000, que el dia Sant Esteve farà 38 anys.

Enrere queda una dilatada trajectòria atlètica, amb més de dues dècades en l'elit internacional, des que va participar en el mundial júnior de Plovdiv 1990, amb només quinze anys, fins als Jocs de Londres, que van suposar la seva cinquena participació olímpica. Òbviament, la medalla de bronze a Sidney ha marcat la seva carrera. Amb tot, també té un grandíssim valor la medalla del mateix metall en el mundial d'Osaka 2007. “Venia d'una temporada molt dolenta, havia estat a punt de deixar-ho perquè s'havia mort el meu pare, i a partir d'aquell moment va néixer una nova atleta”, recorda. La imatge de Maria Vasco a l'arribada amb la mirada perduda en l'infinit, dedicant l'èxit al seu pare, i després agenollada sobre el tartan de l'estadi de Nagai són dels moments més emotius de la seva carrera. Però les trajectòries esportives es basteixen d'èxits i decepcions. En aquest sentit, l'atleta de Viladecans recorda amb amargor la seva retirada per lesió en l'europeu de Barcelona 2010: “Sabia que seria el meu últim europeu, competia a casa i amb la lesió vaig passar un mal tràngol.” Però va afegir: “He après molt més de les derrotes. Quan falles, has de pensar què has fet malament per rectificar i que no torni a succeir.” Una medalla en un europeu és potser l'única espina que li haurà quedat d'una carrera farcida d'èxits. “Quan vaig començar a practicar la marxa amb deu anys mai em vaig imaginar que competiria en cinc Jocs Olímpics. Per sort, no he tingut lesions greus. Psicològicament sóc molt forta i penso que també és un cinquanta per cent dels meus èxits”, va sentenciar.

Tancada la seva etapa atlètica, Vasco fa un any que medita cap on dirigir el seu futur professional després d'haver sortit de la “bombolla” que suposa l'esport d'elit. “Sóc una persona inquieta, com un remolí. M'agrada el món de la bellesa i la moda, i també m'agradaria continuar vinculada a l'esport, ensenyar la marxa”, sosté. Així, un dels molts moments emotius de l'acte va ser quan Erika Duro, una jove atleta de nou anys a qui entrena la medallista olímpica, va sortir a l'estrada per lliurar-li un ram de flors. En el seu comiat, Vasco va tenir paraules d'agraïment per a tots els seus entrenadors: Manolo Díaz, Marcos Flores, Manolo Alcalde, Josep Marín i, especialment, Rafael, Fali, Sánchez, el seu tècnic des del 2003, i els altres components del seu equip de treball, Miquel Àngel Cos i Teresa Aleman. Inconformista i reivindicativa, la marxadora havia criticat el 2004 la gestió esportiva de la Generalitat i s'havia pronunciat clarament contrària al reconeixement de les seleccions catalanes. Ahir, però, va voler tenir bones paraules per a tothom, tant a les institucions espanyoles com catalanes. De fet, el secretari general de l'Esport, Ivan Tibau, també la va acompanyar en el seu comiat i li va lliurar una placa de reconeixement. “Has estat una esportista exemplar”, va etzibar Tibau. I Carles Ruiz, l'alcalde, va reblar: “La teva trajectòria és un orgull per a tot Viladecans.”

Vasco ha tancat una etapa, però n'ha obert una altra, amb propòsits vitals, com el de ser mare, però també esportius. Vol córrer una marató i practicar duatló, modalitat a què s'ha aficionat a través de la seva parella, Javi Lorente, un triatleta popular. Amb la seva tenacitat, segur que ho aconseguirà.