Joan Cañellas ha estat el principal referent de la selecció espanyola en l'europeu, però la seva espectacular actuació (màxim golejador del campionat amb 50 gols) no va ser premiada amb la inclusió en l'equip ideal, en què va ser desplaçat en la posició de central pel seu company a l'Hamburg Duvnjak (Croàcia). El mateix seleccionador espanyol, Manolo Cadenas, ho va considerar una injustícia, tot i que va recordar l'eterna “polèmica” que provoquen els premis individuals en els esports d'equip. Fa un any, amb tot, el jugador de Santa Maria de Palautordera va ser nomenat millor jugador de la final del mundial i el seu palmarès inclou pràcticament tots els títols possibles. Amb 27 anys la seva maduresa li permet liderar una generació de jugadors que, segons ell diu ell mateix, arribarà als Jocs de Rio amb les mateixes possibilitats que les altres grans potències per assolir la medalla d'or.

Cañellas va debutar fa deu anys amb el primer equip del Granollers amb només 17 anys. Per l'impacte que havia generat en les categories de promoció se'l considerava la joia de la corona. Des d'Enric Masip que no es veia un jugador de primera línia (central o lateral) amb una capacitat tan enorme de liderar i de trencar les defenses rivals amb llançaments o penetracions. Els seus dies a Granollers estaven comptats. El Barça, que l'havia seguit des de cadet, se'l va endur i el central es va trobar amb només 18 anys enmig d'un súper equip –que acabava de ser campió d'Europa mitjançant Xesco Espar, amb un grapat d'estrelles que li van tapar, momentàniament, la seva progressió, com ara Iker Romero, Jérôme Fernandez, Laszlo Nagy i Xavier O'Callaghan, per citar els més coneguts.

Ara, convertit en el millor central d'Europa amb el permís del mateix Duvnjak, sap que aquells tres anys d'ostracisme li van servir per fer-lo més fort mentalment. Va tornar a Granollers, on va recuperar el seu rol de jugador total, i quan el Barça va pagar un milió d'euros per endur-se Siarhei Rutenka del Ciudad Real, el club castellà va tenir molt clar que Cañellas havia de ser el seu substitut. A les ordres de Talant Duixebàev el seu creixement com a jugador determinant en un dels grans d'Europa va ser constant, tot i que havia de tornar a competir per la mateixa posició contra grans cracs de l'handbol europeu.

La seva consagració definitiva va arribar en el mundial de Barcelona. La baixa per lesió de Raúl Entrerríos, que era el central titular de Valero Rivera, el va deixar amb la responsabilitat que sempre havia buscat: carregar-se un equip campió a les espatlles. La seva actuació el va catapultar cap a la Bundesliga, directament al campió d'Europa, l'Hamburg, que el va reclutar un cop es va confirmar la desaparició de l'Atlético de Madrid. A l'europeu, amb Cadenas, –que ja el va entrenar al Granollers–, el seu rol va ser el mateix que el de Karabatic a França, d'home orquestra: defensar, dirigir, córrer, llançar, penetrar i marcar la línia. Sense ell, el bronze d'Espanya hauria estat una utopia.