Quan vaig sentir per primer cop que en parlaven em vaig preocupar. Ja amb el nom –llicència única– vaig témer el pitjor. Amb el temps s'ha demostrat que és un pas més per a la recentralització de l'estat autonòmic, com està passant en tots els sectors i en els àmbits de la política. Cada setmana el govern espanyol aprova alguna norma que buida alguna de les nostres competències. Això va en aquesta línia. A més, pensen que les nostres federacions són riques i que d'aquesta bossa podran treure els diners que necessiten per a les seves, ja que s'han reduït molt les aportacions públiques.

La situació no és senzilla. Per participar en competicions catalanes la federació emet ara una llicència catalana i per als esportistes que vagin a competir a Espanya o a Europa aquesta mateixa llicència s'homologa a l'espanyola amb un canon. Què volen ara? Que no només paguis un canon per aquestes llicències, que són la minoria, sinó per totes. I serà l'assemblea de l'espanyola, és clar, la que fixarà el preu; no la catalana. Aquesta compensació econòmica que fixa la llei i que han d'aprovar a Madrid és el que ens provoca més temor tant a nosaltres com a les federacions catalanes.

Tal com s'hi han posat trobo difícil que es facin enrere.

De moment estem intentant que s'ho repensin, no nosaltres sinó la resta de comunitats autònomes, fins i tot les del PP. Ens escolten, això sí, però veurem si reaccionen. Miguel Cardenal coneix la problemàtica que està generant això, amb el perill d'un enfrontament molt gran entre espanyoles i catalanes, que fins ara no existia. S'han buscat un problema on n'hi havia cap. La UFEC, lògicament, també hi està en contra i també pressionen.

Anirem fins al final, al Tribunal Constitucional, si cal. El problema no és només nostre. S'estan posant en tots els àmbits, l'educació, el comerç, etc. Són lleis que se sobreposen a les nostres. És un despropòsit.

Sí. Hi estem treballant amb les federacions. Tenir un pla B, però, no vol dir que sigui un pla que pugui reeixir perquè quan la llei parla de competicions oficials això ja t'ho complica tot perquè al final les federacions el que fan són competicions. La idea seria tenir un document diferent que substituís les llicències que homologa la federació espanyola. Ho estem estudiant.

Evidentment. Qualsevol solució que trobem ha d'anar vinculada amb el govern i això ens obligarà a retocar la llei. Haurà de ser una decisió que afecti totes les federacions i que la llei es modifiqui per solucionar aquesta problemàtica.

Ens diuen que el tràmit serà llarg, d'entre 18 i 24 mesos, però penso que si és una cosa que interessa molt en dos mesos ho poden tenir enllestit. Amb tot, el rebuig de les comunitats autònomes és unànime i això ho pot retardar.

Hi ha una comissió que hi està treballant i no s'ha pronunciat. Hem demanat que abans de resoldre res que ens ho comuniqui i que no sigui retroactiu. La nostra posició és molt clara. Totes les retribucions en les entitats esportives per sota del salari mínim interprofessional haurien d'estar exemptes de cotitzacions. La majoria d'aquesta gent hi perd diners i si els haguéssim de buscar no els podríem pagar.

L'esport català està molt compromès amb tot el procés que està fent el país i culminar-lo serà molt beneficiós. Això ho hem de saber explicar a totes les entitats perquè encara se sumin més al procés. A Catalunya tenim un problema, la falta de visualització perquè no podem competir com a país en els grans campionats internacionals, tot i que els nostres esportistes triomfen individualment o en les seleccions espanyoles. El nostre pes dins l'Estat és fàcilment mesurable. Als Jocs de Sotxi sis dels 20 esportistes que hi porta el COE són catalans, a Londres van ser el 40 per cent. Al mundial de motociclisme i al Dakar ja sabem què ha passat. El nostre gran problema és que no som visualitzats. Tenir un estat propi ho solucionarà i faríem un pas importantíssim.

Estem preparats. Tenim un pla ARC, que va néixer abans dels Jocs de Barcelona. És el nostre pla ADO. Serveix per a la preparació d'esportistes de segon nivell que al final acaben dotant les seleccions espanyoles. Aquest pla no el podríem tirar endavant si no fos amb recursos públics perquè ara, com deia abans, Catalunya no té visualització. Si no pots anar a uns Jocs Olímpics, un mundial o un campionat d'Europa no pots demanar a les empreses que t'ajudin a pagar-lo.

No. Nosaltres tenim clar l'escenari que hi haurà amb un estat propi. Molts esportistes no donen tanta importància als seus sentiments com als recursos, que és allò que els permet fer la seva activitat de forma professional. Estem convençuts que un nou estat serà una garantia per trobar més diners, que ens permetran donar suport als esportistes d'una millor manera que ara. Poden estar tranquils.

Els estudis que hem fet són molt positius, per no parlar que Catalunya esdevindria una potència esportiva de primer ordre. Per això insistim que en aquest procés hi podem guanyar tots. Si el fem no és perquè tinguem una voluntat d'enfrontar-nos a ningú, sinó perquè estem veient que podem tenir un país millor del que tenim ara si aprofitem tot el que generem.

Una llei de mecenatge. A Espanya no hi ha manera de tirar-la endavant. Tots els ministres d'Hisenda es pensen que és perjudicial, en contra de l'opinió de països com França i Itàlia o Alemanya. Les exempcions fiscals per a grans esdeveniments són la joguina que fan servir a Madrid per tenir contents els organitzadors. El problema però és la crua realitat per als clubs de segona línia. Amb una llei de mecenatge l'empresari que et dóna 5.000 euros per ajudar el club te'n donaria 10 si els pogués desgravar. A banda, arribarien molts més recursos a l'esport. Ara mateix, un empresari que vulgui tenir visualització no anirà a l'esport de base, sinó als grans clubs, com el Barça. Aquesta llei s'ha de fer.

Hi ha una cosa que tots tenim clar. L'esport anirà a remolc del que passi al país. Els temes que es tractaven per sobre, com ara on jugaran el Barça i l'Espanyol, interessen i preocupen la gent però al final la solució serà molt clara. Al Barça se'l rifaran. El primer interessat perquè no se'n vagi serà l'Estat espanyol.

La llicència única i també les inspeccions fiscal als clubs són els primers senyals, però en aquests mesos que falten fins a la consulta estic convençut que passaran més coses.

No és lògic, per exemple, que un president del Barça salti de la nit al dia. Pots vincular-ho o no al procés, però en tot cas ens preocupa. Que en l'entitat més representativa que té Catalunya caigui el president més votat de la història del club, això és una manera com una altra de desestabilització.

No. Ho he fet amb altres membres de la junta. Al president (Josep Maria Bartomeu) l'he vist molt fort, ferm i decidit. Anirà cap endavant, m'ha dit, caigui qui caigui.

No ha de tenir por i i ho ha demostrat aquests anys. No se n'ha amagat mai. Diguem-ho clar, és el millor ambaixador de Catalunya al món. Té la visualització que nosaltres no tenim.

Els pilots del mundial de motociclisme tenen pressions importants i les entenc perquè els seus patrocinadors no ho veuen bé. Els del Dakar, en canvi, viuen una situació diferent perquè aquesta és una cursa més francesa i ells mateixos m'expliquen que al desert són coneguts com els “catalans” i mai no hi ha cap problema.

Aquesta setmana he anat a la presentació de l'equip Kawasaki de Superbikes, que tenen el campió del món. És un equip, de fet, català amb uns 50 proveïdors del país i els japonesos n'estan encantats. Amb les empreses, les d'aquí i les d'allà, no hi ha d'haver cap problema. Si Catalunya acaba sent un estat independent els productes del país, si són bons, es vendran arreu. Alguns empresaris tenen por del que pugui passar i ho puc entendre, però al final el que fa el govern és recollir un impuls nascut al carrer i mirar de fer-lo realitat en benefici de la societat. No podíem tancar els ulls.