Hi havia una època en què el cros encara no era un terreny privat per als corredors africans. El 1984 Pere Casacuberta, un jove català de 18 anys del CA Vic, va assolir el títol mundial de camp a través en categoria júnior a l'hipòdrom de Meadwolands, a uns 15 quilòmetres de Nova York. Va ser l'última victòria d'un corredor blanc en una especialitat que des d'aleshores s'han repartit fondistes africans, provinents de Kenya (16), Etiòpia (11) i Tanzània (1), si més no en la categoria júnior.

Avui es compleixen 30 anys d'aquella fita que va convertir un jove de pagès de la comarca d'Osona en tot un referent esportiu. “Fa set anys la Federació Britànica d'Atletisme em va enviar un llibre d'història en què em recordava que havia estat l'últim campió júnior blanc. Tal com està el panorama, i si no hi ha sorpreses, sembla que la situació es pot allargar uns quants anys més”, vaticina. L'exatleta no és gaire partidari de celebrar aquestes efemèrides. “Quan es van complir els 25 anys sí que des del club [el CA Vic] em van organitzar un homenatge que em va fer molta il·lusió, perquè va servir per retrobar-me amb alguns exatletes. Aquell any també em van demanar que fes el pregó de la festa major de Gurb, el meu poble. Encara no l'havia fet mai. Ara ni tan sols sabia que es complien els trenta anys. Si es vol fer alguna cosa pels 50 tampoc m'hi oposaré”, afirma.

La conquesta de Nova York feia presagiar una prometedora carrera atlètica al jove corredor osonenc. La trajectòria de Casacuberta, però, es va veure estroncada només vuit mesos després per un greu accident laboral que va patir a la fàbrica d'embotits on treballava, Casa Tarradellas. Li va caure al damunt una vagoneta i va patir diverses ruptures al turmell i al braç. Casacuberta va tornar un temps després a competir, però ja en l'àmbit popular. Amb tot, destaquen les victòries en la cursa d'El Corte Inglés (1986) –ja l'havia guanyada el 1984–, dos títols de campió català de 10.000 m (1987 i 1991) i el campionat català de cros per equips, a les files del CA Vic (1994). Casacuberta a vegades pensa què hauria passat si no hagués tingut aquell accident, però ni de bon tros s'hi capfica. “Devia ser cosa del destí. Segur que tenia bones qualitats, però en l'atletisme tampoc hauria aconseguit grans beneficis econòmics. En tot cas, després ja vaig disfrutar de l'atletisme popular”, destaca.