Just avui fa deu anys Catalunya (26 de març del 2004) va fer una de les seves operacions d'afers exteriors més memorables. Aquell dia el comitè executiu de la FIRS va acceptar en un hotel de Miami la Federació Catalana de Patinatge com a membre provisional. Només quedava l'aprovació definitiva en l'assemblea general de Fresno el 26 de novembre d'aquell mateix any perquè la federació fiqués els dos peus en una federació internacional de primer ordre. Mai l'assemblea de la FIRS, de fet, no havia revocat un acord del seu comitè executiu, però tampoc mai no se n'havia celebrat abans una com la que es va viure posteriorment als Estats Units. La pressió de l'Estat espanyol va ser tan matussera com efectiva i, finalment, les legítimes aspiracions dels dirigents catalans van quedar en no res, un escenari del qual se n'hauria de prendre nota ara que les ambicions polítiques trenquen les costures del presumpte estat de dret espanyol.

El gran èxit d'aquella operació que va conduir a Miami va ser el secretisme amb la qual va estar envoltada i que va permetre agafar tots els organismes de l'Estat espanyol, governats pel PP de José María Aznar, amb els pixats al ventre. Els moviments de la federació catalana per entrar a la FIRS s'havien iniciat el 1998 per una conjunció d'interessos diversos que havien de culminar el president de l'organisme internacional, Isidire Oliveras de la Riva; el president de la federació, Ramon Basiana; el president de la UFEC, David Moner, i el secretari general de l'Esport en aquells moments, Josep Maldonado. Tot plegat es va haver de planejar com si es tractés d'una operació d'espionatge i intriga. El moviment dels catalans no havia de ser revelat de cap manera a ningú de la federació espanyola, una federació presidida per un altre català, el reusenc Antoni Martra, que es posava malalt cada vegada que algú li parlava de les seleccions catalanes. Si algú ho descobria, el conflicte polític estava servit. En tot el procés va ser clau la figura d'un dels grans homes del patinatge català, Pere Torras, el representant de la federació espanyol a la FIRS, que en el seu paper de doble agent va guardar silenci fins al final.

Maldonado es va voler apuntar la victòria abans d'hora i el 2003 va deixar entreveure a la premsa que el reconeixement de la federació de patinatge era qüestió de mesos. Els membres de la trama van haver de fer marxa enrere i tornar a planificar aquella mena de robatori al banc central mentre el CSD, controlat llavors pel PP amb un espanyolista de cap a peus, Juan Antonio Gómez Angulo, al capdavant, no sospitava el que li venia a sobre.

Amb el canvi de govern a Catalunya a finals del 2003, el nou secretari general, Rafel Niubò, va passar a formar part del comando itinerant que preparava el cop de Miami. La delegació catalana que havia de viatjar a la ciutat de Florida uns dies abans del 26 ho va fer sota secret d'estat. Ramon Basiana, per exemple, va comunicar que anava a la copa del Rei de patinatge a Jerez. Ni tan sols el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, en tenia coneixement. “Del govern només ho sabien Josep Bargalló, que era el meu superior, i Ernest Benach, de la sectorial d'esports d'ERC”, recorda Niubò, que considera que la “complicitat” entre tots els participants va fer possible l'històric acord de Miami.

La notícia del reconeixement de Catalunya va caure com una bomba a Jerez, on hi havia totes les autoritats de la federació espanyola, ben bé a mitjanit. La primera víctima del cop va ser Martra, que va ser cessat per Gómez Angulo per haver estat incapaç d'escapçar la conspiració. Provisionalment, la federació espanyola i la catalana compartien seient a la internacional. Una heretgia sense precedents que va enfurismar els responsables esportius. Un any abans, el març del 2003, el CSD ja havia aconseguit boicotejar la participació de la selecció en la copa de les Nacions a Montreaux. El cònsol general adjunt de Suïssa a Barcelona, Jean-Jacques Mayor, va haver de demanar disculpes i admetre que les pressions per fora l'equip català havien arribat de Madrid.