La setmana vinent començaré a Casablanca i seguiré a Montecalo, Barcelona, Estoril, Madrid, Roma, Niça i Roland Garros.

Sí, la veritat és que sí, però més que pels resultats que hi pugui obtenir, és perquè valoro molt el fet d'estar a dues hores de casa. La part de l'inici del curs, amb Austràlia, l'Amèrica del Sud i els Estat Units, és molt complicada. I això, estar més a prop de casa, vulguis que no, també s'agraeix.

Potser no hauria contestat el mateix, és cert. Però els viatges són la part més complicada de la vida d'un tennista.

Bé, amb ganes de passar-m'ho bé i jugar a bon nivell. Estic bé físicament. Ara veurem si tinc sort en els sortejos i si estic a punt per competir. Però el més important és que segueixo il·lusionat.

Durant l'any hi ha moments bons i d'altres de dolents. Són molts tornejos, molts partits, molts viatges i molts dies fora de casa. És complicat. Quan es perd, encara és més difícil. Al cap i a la fi, en un any passa de tot;tens ratxes bones i dolentes, i el que has de fer-ne unbalanç. No es tracta de si en els tres últims mesos ho he perdut tot o si en els tres primers ho he guanyat tot. Evidentment, s'ha de mirar de perdre com menys partits millor, però hem de ser realistes i pensar que gairebé cada setmana que jugues perds algun partit.

Sí. Al final del 2012 vaig estar a punt de deixar el tennis perquè tenia mal a l'esquena. Estava pels volts del lloc 115 de l'ATP i tenia dubtes. El fet de guanyar el challenger de Marbella em va ajudar a tirar endavant i em vaig tornar a situar entre els 100 primers. L'any passat vaig guanyar l'ATP de Niça i em va anar bastant bé. Vaig acabar entre els 60 millors.

Com en els últims anys. Ja fa temps que és atractiu, que la gent el vol jugar i que compta amb jugadors com Nadal, que l'ha guanyat vuit vegades, i Ferrer. És una molt bona setmana per a l'aficionat per veure bon tennis.

No, és similar al de fa deu anys, perquè per molt que hi hagi molts joves que intenten situar-se en l'ATP, en pugen ben pocs cada any; no hi accedeixen vint de cop, només dos o tres cada temporada, i els costa molt. Fa deu anys que jugo contra els mateixos. El fet que alguns jugador situats entre els 100 millors hagin de jugar tornejos challenger per sumar punts ha passat sempre, per tornar als tornejos grans.

No, els joves que més despunten són Raonic, Nishikori i Dimitrov, que ja tenen més de 20 anys. A més, ja en fa uns quants que són al circuit. S'hi han consolidat, però han necessitat tres o quatre anys per madurar una mica i instal·lar-s'hi. D'entrada, no hi ha cap jove que arribi i et superi amb claredat; necessiten rodatge. Això va passar al seu moment amb Nadal i Murray, però després ja s'ha vist el què. Són casos molt concrets de figures. Ara mateix això no passa, no et sorprèn ningú. Puc jugar amb Gael Monfils i tots dos sabem de quin peu calcem. És molt complicat que algú et sorprengui, i passa molt poc que t'enfrontis a un jove del qual no tinguis informació.

M'ha anat bé en les dues finals que hem jugat. També hi he perdut altres vegades. És un jugador molt estrany, que no saps què et farà. Depèn del dia.

No els compto, però és cert que me'n van fer més i que segueix en el 2014. Abans de marxar a Miami, per exemple, van venir a casa, a Sant Feliu de Llobregat, i me'n van fer un. Estic tranquil, poden venir les vegades que vulguin. No em molesta. Si tingués algun cosa a amagar, diria que no vinguessin, però no és el cas. Només s'hi estan mitja hora. Hem d'estar localitzables durant una hora al dia