Si em pro­poso escriure sobre Jep Des­claux no és només perquè es tracta d'un nom històric de la USAP de Per­pinyà, que avui, com ja és gai­rebé tra­dició d'uns anys ençà, jugarà un par­tit de la lliga fran­cesa de rugbi a l'Estadi Olímpic Lluís Com­panys, sinó també pel vin­cle fami­liar, pel cos­tat matern, que m'uneix a aquest juga­dor nas­cut a la població mari­nera de Cot­lliure, al Ros­selló, el 1912.

El lli­gam entre Jep Des­claux i qui escriu pot­ser és prim i esfi­le­gas­sat –la seva mare i la meva besàvia eren cosi­nes–, però el record d'aquest juga­dor me l'ha fet sem­pre ben pre­sent el relat de la meva àvia, Modesta Cristià i Gibert, que hi va con­viure durant la Guerra Civil espa­nyola. Era el 1938 quan ella i la seva cosina, Maria Gibert i Dal­mau, van fer cap a la fron­tera acom­pa­nya­des del meu besavi, Josep Cristià i Bou. La família de Cot­lliure –Gibert per part de mare– havia escrit a la de Cassà de la Selva per pro­po­sar-li que les peti­tes pas­ses­sin una tem­po­rada a casa seva per allu­nyar-se de les vicis­si­tuds de la guerra.

La tem­po­rada va allar­gar-se un any i mig i va con­ver­tir-se per a les dues cosi­nes, lla­vors ado­les­cents, en un oasi pla­ent apar­tat de la cru­esa d'aquell con­flicte. Però a Cot­lliure no van pas des­lliu­rar-se'n del tot, dels estralls de la guerra. Allà van ser tes­ti­mo­nis d'excepció de l'exili repu­blicà i del con­fi­na­ment de milers de per­so­nes al camp de con­cen­tració d'Arge­lers. Això sí, a diferència de les vícti­mes que cre­ua­ven la fron­tera cap a un futur incert, l'àvia i la Maria van viure pro­te­gi­des per l'escalf d'una llar fami­liar, la llar dels Des­claux.

La família l'encapçalava l'uncle François Des­claux i la tia Teresa Gibert –“No ens digueu pel nom, que així sem­blarà que som més de família”–. Tenien dos fills: François, el gran, i Joseph, Jep. Quan aquell 1938 les cosi­nes van arri­bar a Cot­lliure, Jep Des­claux (1m68, 74 qui­los) ja tri­om­fava com a capità de la USAP, amb el qual va debu­tar el 1933, l'any de la fusió entre la Union Spor­tive Per­pig­na­naise i el Club des Arle­quins Per­pig­na­nais. L'equip havia gua­nyat el títol del cam­pi­o­nat de França con­tra el Biar­ritz gràcies a un assaig del ceretà Noël Brazès (11-6), i es pre­nia la revenja per la der­rota con­tra el mateix rival en la final del 1935 (0-3).

Jep Des­claux era l'estre­lla de la USAP i no va tar­dar a tenir pre­ten­dents. Els repre­sen­tants dels equips s'acos­ta­ven tot sovint a Cot­lliure amb ofer­tes suco­ses per endur-se'l, però el capità de la USAP no feia cas d'aquells cants de sirena. A Cot­lliure hi tenia, també, la res­pon­sa­bi­li­tat de con­ti­nuar el negoci fami­liar dedi­cat a les anxo­ves, que encara és vigent. Un dia del 1939, però, tot va can­viar. L'àvia hi va ser pre­sent: “Feia temps que els altres equips el volien fit­xar. Un dia al dematí es van pre­sen­tar els de Bor­deus. Ell era a la fàbrica, tre­ba­llant, i va com­parèixer, com sem­pre, amb la gra­nota de tre­ball i fent for­tor de peix. Van inten­tar convèncer-lo durant molta estona fins que ell, amb la intenció de treure-se'ls de sobre, va dir que si es pre­sen­ta­ven amb 50.000 francs mar­xa­ria amb ells. A la tarda ja tor­na­ven a ser a la fàbrica amb els diners. Els oncles plo­ra­ven tots dos i nosal­tres, també. Ell també ho va sen­tir, no es pen­sava que li por­tes­sin aquells diners, que eren molts.”

L'epi­sodi demos­tra la importància que el rugbi ja tenia ales­ho­res a França. La brama que en Des­claux can­vi­ava d'equip es va escam­par i al ves­pre, a la casa fami­liar, no parava de sonar el telèfon: “Tru­ca­ven els dia­ris de Per­pinyà, de París, de Lió... Volien saber si era veri­tat que en Des­claux mar­xava al Bor­deus. Com que jo ja par­lava bé el francès, l'uncle em feia posar al telèfon per con­fir­mar la notícia.”

L'aven­tura a Bor­deus, que jugava la lliga de rugbi a XIII, va durar dues tem­po­ra­des. Des­claux va tor­nar lla­vors a Cot­lliure i a la USAP. El 1944 encara gua­nya­ria un altre cam­pi­o­nat francès amb el club arle­qui­nat. També va tenir un paper des­ta­cat en la selecció fran­cesa de rugbi, si bé la Segona Guerra Mun­dial va impe­dir que les seves par­ti­ci­pa­ci­ons inter­na­ci­o­nals pas­ses­sin de les deu, set de les quals van ser com a capità. La seva car­rera com a juga­dor aca­ba­ria el 1949 a la US Qui­llan de rugbi a XIII, després de quinze tem­po­ra­des en actiu.

La seva vin­cu­lació amb el rugbi no va aca­bar aquí. Un any després assu­mia el càrrec d'entre­na­dor, jun­ta­ment amb Fer­nand Vaquer, i va diri­gir la ban­queta durant setze tem­po­ra­des, i en períodes dife­rents, fins al 1970. També com a entre­na­dor va acon­se­guir el títol del cam­pi­o­nat de França gràcies a la victòria en la final del 1955 con­tra el Lorda (11-6). Va ser just després d'un sopar de com­me­mo­ració d'aquell títol, el 1988, que va morir a causa d'una crisi cardíaca. Tenia 76 anys.

El seu nom, però, és ben recor­dat a Per­pinyà. La tri­buna prin­ci­pal de l'estadi Aimé Giral porta el seu nom des del 1999, quan va ser inau­gu­rada, i també se cele­bra un tor­neig infan­til en honor seu del qual ja s'han fet 26 edi­ci­ons.