Un any va fer de l'acabament de l'edició del 2013 de la Titan Desert. La vaig seguir des dels cotxes de la premsa. Eren dos i els conduïen dos berbers; el primer, amb el cap de premsa de la cursa de copilot i, en l'altre, hi viatjava el periodista de referència del món del ciclisme a Catalunya. “La voiture, la voiture… a gauche, a gauche”, anava indicant al conductor. I, acabada la cursa, al mateix Maadid on acaba de finalitzar l'edició del 2014, la guanyadora en categoria femenina ho va deixar anar: “Qui digui que no és una cursa dura, que vingui i que la faci.”

Un repte que he seguit al peu de la lletra. Diumenge era a la línia de sortida i vaig acabar la prova molt millor físicament. Superada la lesió, que feia que seguir la cursa en el cotxe fos una calamitat, i amb les mateixes condicions, puc dir que sóc finisher de la cursa del desert de referència. I fins a la cinquena etapa tornava a anar millor cada dia, com una moto; igual que em va passar en la meva primera experiència en curses d'aquest tipus. Però en l'última, ahir, vaig gastar gairebé tots els cupons de l'infortuni: una caiguda en la primera formació dels grups, més d'una hora de diferència perquè em vaig perdre tres cops –sí, seguint el de davant en lloc dels senyals o el GPS–. Ara, ben bé tots no els vaig gastar, perquè amb els mecànics era de sucre. La bici disposava d'immunitat. Ho vaig dir quan la vaig recollir, l'Olympia, que la màquina anava sola. Oi tant, si hi va! No n'havia fet fins llavors, de bicicleta de muntanya. De fet diría que abans de marxar de casa, quan vaig deixar la de carretera, la meva, al mecànic de confiança perquè m'hi fes la revisió i algunes evolucions més, se'm van entelar els ulls i tot com quan els pares deixen els fills al bus quan se'n van de colònies. Però ha estat un luxe per poder fer el Dakar de les bicicletes –diuen– en la seva edició més dura. A veure qui s'hi apunta, l'any que ve…