Ciclisme
El Giro que podia esperar
Florencio s'estrena en la direcció esportiva d'una gran prova en la cursa italiana, en què no havia competit mai
Va haver de deixar de córrer de sobte i el Katuixa li va brindar una oportunitat
El Giro d'Itàlia és una prova que no figura en la trajectòria esportiva de Xavi Florencio. El de Mont-roig del Camp havia participat en les altres grans voltes (dues vegades en el Tour de França i vuit en la Vuelta a Espanya), però la cursa italiana se li havia resistit per diversos motius durant els tretze anys de professional. A partir d'aquesta setmana, tindrà l'oportunitat de saldar el compte pendent, encara que serà canviant el manillar pel volant i en lloc de buidar-se a dalt de la bicicleta s'haurà d'esprémer el cervell per intentar treure el màxim rendiment als corredors que dirigeix juntament amb el portuguès José Azevedo i l'italià Claudio Cozzi.
Aquesta temporada, el vencedor de La Clásica de Sant Sebastià del 2006 s'estrena en les funcions de director. Un contratemps el va obligar a deixar la bicicleta abans d'hora, però, a canvi, ha tingut la fortuna de debutar en un dels millors equips del pilot. Per començar, no li ha anat gens malament. En la Volta Ciclista a Catalunya, va celebrar la victòria final de Joaquim Rodríguez, i ara aspira a repetir l'èxit en la cursa italiana, que alça el teló demà a Belfast. No és una quimera, el ciclista de Parets del Vallès és un dels principals candidats a succeir l'italià Vincenzo Nibali en el palmarès.
Florencio s'ha adaptat al nou càrrec sense problemes, perquè des que als divuit anys es va treure el títol de director en tenia la idea. Encara que hauria preferit ajornar el canvi de papers i continuar competint en l'elit dues o tres temporades més. D'entrada, volia complir els dos anys de contracte que encara el lligaven amb el Katuixa, però unes molèsties en un genoll, que no li permetien rendir com esperava, en van precipitar el comiat. En un principi, va provar de resoldre el problema trucant a les portes de doctors de renom, osteòpates, dentistes, neuròlegs... fins que van descobrir que un estrenyiment de l'artèria ilíaca l'obligaria a passar per la sala d'operacions i a afrontar una recuperació costeruda que no li asseguraria recuperar el màxim nivell. Acceptar la retirada no va ser fàcil, però la proposta de continuar vinculat a l'equip el va ajudar.
“Al principi em va costar molt acceptar la situació. Em xocava, perquè no me n'havia fet la idea i encara no tenia la intenció de deixar el ciclisme com a corredor. La intenció era seguir actiu fins als 36 o els 37 anys i, sobretot, tenir un comiat com a ciclista, acomiadar-me envoltat dels companys i sent conscient que aquell era l'últim dia. Ho vaig deixar fredament i m'hauria agradat plegar a la carretera”, reconeix Florencio, i admet que ara viu la competició amb més nervis. Afegeix que passar a ser director és un pas més i que, a poc a poc, s'hi està acostumant. “Miro d'intentar fer les coses bé, agafar confiança i transmetre-la als corredors. Vull aprofitar l'oportunitat que m'han donat.”