Kilian Jor­net car­rega la fur­go­neta de tras­tos i es dis­posa a recórrer Europa a la recerca dels seus cims més emblemàtics per esca­lar-los i esta­blir-hi un nou rècord d'ascensió. Aquest seria, molt genèrica­ment, l'argu­ment de Déjame vivir, la segona pel·lícula dedi­cada al Sum­mits of my life, el pro­jecte per­so­nal ini­ciat el 2012 amb el qual el cor­re­dor i esquia­dor cerdà pretén rebai­xar cronòmetres en algu­nes de les mun­ta­nyes més impor­tants del món. Jor­net la va pre­sen­tar ahir, en estrena mun­dial, al Palau de la Música Cata­lana, però abans va ofe­rir una roda de premsa al Palau Robert amb el direc­tor de la pel·lícula, el francès Seb Mon­taz, i amb el lle­gen­dari cor­re­dor italià Bruno Bru­nod.

“La idea era fer una volta amb cotxe per Europa, con­viure amb la gent dels dife­rents llocs visi­tats i com­pro­var com viuen les mun­ta­nyes. He vist que, en cada lloc, ho viuen de manera dife­rent. No és igual a França, on es té un con­cepte molt més tan­cat i jerar­quit­zat de la mun­ta­nya, que a Itàlia, molt més obert i ale­gre, a pesar que hi ha pocs quilòmetres de distància”, explica Jor­net. En el seu camí, doncs, té l'opor­tu­ni­tat d'assal­tar els rècords de tres mun­ta­nyes: el Mont Blanc (4.810m), la més alta dels Alps; el Cerví (4.478 m), un dels cims més bells del món, i l'Elbrus (5.642 m), la més alta del con­ti­nent.

La fil­mació té aires de road movie, sobre­tot pel viatge que va fer fins a Rússia per ata­car l'Elbrus: “Teníem sis dies i vam fer 50 hores segui­des de cotxe des de Cha­mo­nix en l'anada i 50 més a la inversa.” En aquest con­text, les vivències per­so­nals pre­nen pro­ta­go­nisme. “La segona pel·lícula està més cen­trada en el dia a dia. Els que l'han vista em diuen que des­co­brei­xen més coses d'en Kilian que en la pri­mera [Una línia fina], que és més didàctica”, explica Seb Mon­taz. I, del seu peri­ple per Europa, se n'extreu la manera que Jor­net té d'afron­tar la mun­ta­nya, basada en la sobri­e­tat i l'eco­no­mia de mit­jans: “M'agrada anar-hi amb el mínim d'inter­ferències pos­si­bles. No dic que sigui la millor manera de fer-ho [sovint se l'ha cri­ti­cat per això], però és la meva.” Això el con­necta amb Bruno Bru­nod, atleta pio­ner en les cur­ses de mun­ta­nya que també esca­lava de manera lleu­gera: “En Bruno ha estat una font d'ins­pi­ració per a mi des de petit. Quan va fer el rècord del Cerví [1994] se'm va posar al cap que jo també ho podia pro­var.” Tal dit, tal fet. Jor­net el va batre l'estiu pas­sat en el que, fins ara, pot­ser es tracta del pro­jecte per­so­nal de més nivell que ha dut a terme: “Va ser una experiència bru­tal. A Itàlia em van aco­llir molt bé.” El rècord de Bru­nod (3h14) va que­dar esmi­co­lat pel temps del català (2h52:02).

El títol de la pel·lícula, extret d'una cançó de Jarabe de Palo, ja és tota una decla­ració de prin­ci­pis del cerdà, que no parava de can­tar-la durant la fil­mació. A Seb Mon­taz li va agra­dar i va pen­sar que trans­me­tia prou bé el tarannà de Jor­net: “Has de fer les coses perquè les sents a dins. I ho has de fer com vols. A França és gai­rebé tabú la manera com jo faig mun­ta­nya.” Con­tra les crítiques a les quals es veu abo­cat, un crit alli­be­ra­dor: “Deixa'm viure.”