Kilian Jornet carrega la furgoneta de trastos i es disposa a recórrer Europa a la recerca dels seus cims més emblemàtics per escalar-los i establir-hi un nou rècord d'ascensió. Aquest seria, molt genèricament, l'argument de Déjame vivir, la segona pel·lícula dedicada al Summits of my life, el projecte personal iniciat el 2012 amb el qual el corredor i esquiador cerdà pretén rebaixar cronòmetres en algunes de les muntanyes més importants del món. Jornet la va presentar ahir, en estrena mundial, al Palau de la Música Catalana, però abans va oferir una roda de premsa al Palau Robert amb el director de la pel·lícula, el francès Seb Montaz, i amb el llegendari corredor italià Bruno Brunod.

“La idea era fer una volta amb cotxe per Europa, conviure amb la gent dels diferents llocs visitats i comprovar com viuen les muntanyes. He vist que, en cada lloc, ho viuen de manera diferent. No és igual a França, on es té un concepte molt més tancat i jerarquitzat de la muntanya, que a Itàlia, molt més obert i alegre, a pesar que hi ha pocs quilòmetres de distància”, explica Jornet. En el seu camí, doncs, té l'oportunitat d'assaltar els rècords de tres muntanyes: el Mont Blanc (4.810m), la més alta dels Alps; el Cerví (4.478 m), un dels cims més bells del món, i l'Elbrus (5.642 m), la més alta del continent.

La filmació té aires de road movie, sobretot pel viatge que va fer fins a Rússia per atacar l'Elbrus: “Teníem sis dies i vam fer 50 hores seguides de cotxe des de Chamonix en l'anada i 50 més a la inversa.” En aquest context, les vivències personals prenen protagonisme. “La segona pel·lícula està més centrada en el dia a dia. Els que l'han vista em diuen que descobreixen més coses d'en Kilian que en la primera [Una línia fina], que és més didàctica”, explica Seb Montaz. I, del seu periple per Europa, se n'extreu la manera que Jornet té d'afrontar la muntanya, basada en la sobrietat i l'economia de mitjans: “M'agrada anar-hi amb el mínim d'interferències possibles. No dic que sigui la millor manera de fer-ho [sovint se l'ha criticat per això], però és la meva.” Això el connecta amb Bruno Brunod, atleta pioner en les curses de muntanya que també escalava de manera lleugera: “En Bruno ha estat una font d'inspiració per a mi des de petit. Quan va fer el rècord del Cerví [1994] se'm va posar al cap que jo també ho podia provar.” Tal dit, tal fet. Jornet el va batre l'estiu passat en el que, fins ara, potser es tracta del projecte personal de més nivell que ha dut a terme: “Va ser una experiència brutal. A Itàlia em van acollir molt bé.” El rècord de Brunod (3h14) va quedar esmicolat pel temps del català (2h52:02).

El títol de la pel·lícula, extret d'una cançó de Jarabe de Palo, ja és tota una declaració de principis del cerdà, que no parava de cantar-la durant la filmació. A Seb Montaz li va agradar i va pensar que transmetia prou bé el tarannà de Jornet: “Has de fer les coses perquè les sents a dins. I ho has de fer com vols. A França és gairebé tabú la manera com jo faig muntanya.” Contra les crítiques a les quals es veu abocat, un crit alliberador: “Deixa'm viure.”