Fer de ciclista a Catalunya és pràcticament un miracle si es tenen en compte les nul·les estructures professionals pròpies i la davallada de les espanyoles, que es limiten al Movistar. Tot i això, hi ha una generació tossuda, ambiciosa, filla de l'Armstrong estratosfèric, que desafia el context. I a més, com han demostrat en els últims dies, se'n surt amb èxit.

Edu Prades (Alcanar, 1987) es podria considerar el veterà de la nova fornada. Ha hagut de provar sort a Portugal i forma part de l'equip continental OFM - Quinta da Lixa, que l'any passat li va brindar una oportunitat, just quan considerava aparcar la bicicleta. S'ha refermat al capdavant de la classificació de l'associació portuguesa de ciclistes professionals després d'imposar-se en el GP Abimota. Airam Fernàndez (Terrassa, 1988) encara ha hagut d'allunyar-se més. El Matrix japonès, també de categoria continental, li va obrir la porta i li va retornar les ganes de pedalar després del pas fugaç i decebedor com a stagieri del Vini Fantini. Prades i Fernàndez figuren en el palmarès del prestigiós Memorial Valenciaga al costat de noms il·lustres com ara els de Joaquim Rodríguez, Mikel Nieve i del campió del món Óscar Freire.

La nòmina continua amb David de la Cruz (Sabadell, 1989). Ara mateix el més ben situat. Fa dues temporades va ingressar a les files del conjunt professional continental del Net App alemany –un projecte de nova creació que ha estat convidat a les tres grans voltes, sense ser equip del World Tour. S'ha classificat onzè en el Tour d'Eslovènia i desè en el Tour de Califòrnia i disputarà el Tour de França. Jordi Simon (Navàs, 1990) va guanyar dues etapes de la volta a la Savoia la setmana passada i es va enfundar el mallot de guanyador de la muntanya. D'aquesta manera ha respost a l'aposta de Domènec Carbonell, que el va portar al Team Ecuador de categoria continental, rescatant-lo d'un any orfe d'equip a causa de la sobtada desaparició de l'Andalucía. El de Navàs, vencedor de la volta a Lleó, és un dels exemples de persistència malgrat la falta de perspectives. “T'impliques, t'esforces i et sacrifiques perquè t'agrada, però conscient de les poques facilitats. Tot ajuda a fer-nos més forts mentalment.” Antonio Pedrero (Terrassa, 1991) competeix amb el Lizarte i fa pocs dies va recordar la seva vàlua en vèncer en la volta a Navarra. Els èxits que ha obtingut fins ara el situen com un escalador prometedor. Adrià Moreno (Olot, 1991), que acaba d'estampar el nom en el palmarès de les voltes a Lleida i la Garrotxa i la dissetena posició en la volta a Lugo. Arnau Solé (Agramunt, 1992), que enguany ha guanyat la volta a Castelló i que forma part del Caja Rural; el campió de Catalunya sub-23, Fran Zurita (Blanes, 1992), que dilluns va ser el més ràpid en el Sagasti de Mungia, que va congregar els millors de la seva categoria. A Marc Soler (Vilanova i la Geltrú, 1993), també a les files del Lizarte navarrès, se li albira un bon futur si es confirma el seu fitxatge pel Movistar, que no ha passat per alt la bona trajectòria i els resultats a la muntanya, però també contra el cronòmetre.

Prades, Fernàndez, De la Cruz, Simon, Pedrero, Solé, Moreno, Soler, Zurita: noms de tossuts que roden dispersos i que podrien formar part d'un projecte nacional si algú hi hagués apostat. El consol és que l'elit mundial continuarà tenint una mínima representació catalana el dia que pleguin Joaquim Rodríguez i Albert Losada si la sort no els esquiva. Gairebé tots coincidiran en el campionat d'Espanya de Ponferrada a partir de divendres.