Rodant tossudament

Fer de ciclista a Cata­lu­nya és pràcti­ca­ment un mira­cle si es tenen en compte les nul·les estruc­tu­res pro­fes­si­o­nals pròpies i la dava­llada de les espa­nyo­les, que es limi­ten al Movis­tar. Tot i això, hi ha una gene­ració tos­suda, ambi­ci­osa, filla de l'Arms­trong estra­tosfèric, que des­a­fia el con­text. I a més, com han demos­trat en els últims dies, se'n surt amb èxit.

Edu Pra­des (Alca­nar, 1987) es podria con­si­de­rar el veterà de la nova for­nada. Ha hagut de pro­var sort a Por­tu­gal i forma part de l'equip con­ti­nen­tal OFM - Quinta da Lixa, que l'any pas­sat li va brin­dar una opor­tu­ni­tat, just quan con­si­de­rava apar­car la bici­cleta. S'ha refer­mat al cap­da­vant de la clas­si­fi­cació de l'asso­ci­ació por­tu­guesa de ciclis­tes pro­fes­si­o­nals després d'impo­sar-se en el GP Abi­mota. Airam Fernàndez (Ter­rassa, 1988) encara ha hagut d'allu­nyar-se més. El Matrix japonès, també de cate­go­ria con­ti­nen­tal, li va obrir la porta i li va retor­nar les ganes de peda­lar després del pas fugaç i dece­be­dor com a sta­gi­eri del Vini Fan­tini. Pra­des i Fernàndez figu­ren en el pal­marès del pres­tigiós Memo­rial Valen­ci­aga al cos­tat de noms il·lus­tres com ara els de Joa­quim Rodríguez, Mikel Nieve i del campió del món Óscar Freire.

La nòmina con­ti­nua amb David de la Cruz (Saba­dell, 1989). Ara mateix el més ben situat. Fa dues tem­po­ra­des va ingres­sar a les files del con­junt pro­fes­si­o­nal con­ti­nen­tal del Net App ale­many –un pro­jecte de nova cre­ació que ha estat con­vi­dat a les tres grans vol­tes, sense ser equip del World Tour. S'ha clas­si­fi­cat onzè en el Tour d'Eslovènia i desè en el Tour de Califòrnia i dis­pu­tarà el Tour de França. Jordi Simon (Navàs, 1990) va gua­nyar dues eta­pes de la volta a la Savoia la set­mana pas­sada i es va enfun­dar el mallot de gua­nya­dor de la mun­ta­nya. D'aquesta manera ha res­post a l'aposta de Domènec Car­bo­nell, que el va por­tar al Team Ecu­a­dor de cate­go­ria con­ti­nen­tal, res­ca­tant-lo d'un any orfe d'equip a causa de la sob­tada des­a­pa­rició de l'Anda­lucía. El de Navàs, ven­ce­dor de la volta a Lleó, és un dels exem­ples de per­sistència mal­grat la falta de pers­pec­ti­ves. “T'impli­ques, t'esfor­ces i et sacri­fi­ques perquè t'agrada, però cons­ci­ent de les poques faci­li­tats. Tot ajuda a fer-nos més forts men­tal­ment.” Anto­nio Pedrero (Ter­rassa, 1991) com­pe­teix amb el Lizarte i fa pocs dies va recor­dar la seva vàlua en vèncer en la volta a Navarra. Els èxits que ha obtin­gut fins ara el situen com un esca­la­dor pro­me­te­dor. Adrià Moreno (Olot, 1991), que acaba d'estam­par el nom en el pal­marès de les vol­tes a Lleida i la Gar­rotxa i la dis­se­tena posició en la volta a Lugo. Arnau Solé (Agra­munt, 1992), que enguany ha gua­nyat la volta a Cas­telló i que forma part del Caja Rural; el campió de Cata­lu­nya sub-23, Fran Zurita (Bla­nes, 1992), que dilluns va ser el més ràpid en el Sagasti de Mun­gia, que va con­gre­gar els millors de la seva cate­go­ria. A Marc Soler (Vila­nova i la Geltrú, 1993), també a les files del Lizarte navarrès, se li albira un bon futur si es con­firma el seu fit­xatge pel Movis­tar, que no ha pas­sat per alt la bona tra­jectòria i els resul­tats a la mun­ta­nya, però també con­tra el cronòmetre.

Pra­des, Fernàndez, De la Cruz, Simon, Pedrero, Solé, Moreno, Soler, Zurita: noms de tos­suts que roden dis­per­sos i que podrien for­mar part d'un pro­jecte naci­o­nal si algú hi hagués apos­tat. El con­sol és que l'elit mun­dial con­ti­nuarà tenint una mínima repre­sen­tació cata­lana el dia que ple­guin Joa­quim Rodríguez i Albert Losada si la sort no els esquiva. Gai­rebé tots coin­ci­di­ran en el cam­pi­o­nat d'Espa­nya de Pon­fer­rada a par­tir de diven­dres.