Tot el gaudi que com­porta córrer a peu amb pluja, més en rodat­ges de recu­pe­ració a ritme lent o cursa, és inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal al de peda­lar men­tre plou. Tot s'entrena, i el pati­ment és una dels aspec­tes que en les set­ma­nes de càrrega apa­reix de manera impre­vista. Un des­cens de més de mitja hora sota un rui­xat intens de finals d'hivern, per exem­ple. I el record de la pedre­gada en la crono de la pri­mera etapa està pre­sent, encara. Ahir, la pre­visió era de pluja. Com avui. Crec, que en això del temps, passa com amb el fut­bol. Tot­hom en parla encara que no en sàpiga. I va cor­rent la veu, a més. Això, que ahir al quilòmetre 60 ja ens havíem ven­ti­lat la crono, de 53. L'ofi­cial. La segona era la que con­sis­tia a arri­bar al Pont de Suert sense pluja (pre­vista per al mig­dia i amb rumors quan sortíem que a la Seu ja hi plo­via). Dos ports més mirant els núvols de tem­pesta. I tres gotes al GPS en el des­cens de l'últim, Per­ves. Per cert, molt més amè que fa un any en una etapa amb dues cro­nos.