Telèfon mòbil a la mà, Adrià Burriel aprofita l'entrada a l'Estadi Olímpic Lluís Companys per fer-hi fotografies. “Hi vaig competir deu fer cinc anys en un dels últims míting de Barcelona que es va organitzar i jo encara era juvenil, però sempre impressiona caminar per aquesta pista”, admet el velocista de Montornès, que aquest cap de setmana es jugarà en el campionat d'Espanya d'Alcobendas una plaça en el relleu de 4x100 m de l'europeu de Zuric. El característic color argilós del tartan va deixar pas al blau mediterrani de la pista que llueix des de l'europeu del 2010, però la instal·lació està impregnada de tradició i història pels quatre costats. L'Estadi Olímpic Lluís Companys va ser l'epicentre dels Jocs de Barcelona 92, però 22 anys després el recinte no resulta del tot familiar a un dels millors velocistes catalans del moment. “Per l'europeu del 2010 hi vaig venir un dia com a espectador, però m'agradaria tornar-hi a competir algun dia. A veure si al novembre la IAAF [Federació Internacional d'Atletisme] escull Barcelona com a seu del mundial del 2019. Jo encara tindria 26 anys i seria una edat ideal”, sosté.

Els ara somnis del jove velocista del FC Barcelona van ser realitat per un selecte grup d'atletes el 1992. “Si conec Lindford Christie i Mike Marsh? Em sona molt el primer, però no sabria dir-te (...).” Tant se val que Burriel no conegui els campions olímpics de 100 i 200 metres als Jocs de Barcelona. De fet, ni tan sols havia nascut. “Pel que em van explicar els meus pares, el més sonat va ser la victòria de Fermín Cacho en els 1.500 m. També diuen que l'ambient a la ciutat era increïble i que van ser considerats els millors de la història”, afirma. Tampoc va gens desencaminat sobre el que va suposar per a la capital catalana la competició olímpica: “Barcelona es va convertir en un aparador per tot el món. Va ser una magnífica promoció per a la ciutat. Va ser molt important perquè les administracions van destinar molts diners als esportistes i a infraestructures que encara avui tenen utilitat.” A conseqüència dels Jocs de Barcelona, l'atletisme espanyol i català va viure una època daurada. Però l'etapa de vaques grasses ja va passar i l'actual generació nascuda al 92 té ara per ara una realitat ben diferent. “Jo encara tinc una beca de la federació espanyola i el suport del meu club, el FC Barcelona, per anar tirant”, comenta. De totes maneres, Burriel admet que li agradaria que li oferissin una beca per anar a estudiar i entrenar-se als Estats Units, un camí que estan seguint molts altres atletes de la seva edat. “No he rebut ofertes de cap universitat nord-americana, però m'agradaria molt poder conèixer els mètodes d'entrenament d'allà. El plantejament és molt diferent. Allà estan molt conscienciats i està tot organitzat perquè puguis compaginar els estudis i els entrenaments del teu esport”, afegeix. Amb tot, l'atleta vallesà reconeix que ara per ara tampoc té gaires maldecaps per poder combinar la vida acadèmica i l'esportiva. “Faig un grau en biologia a la UAB de Bellaterra, però m'ho prenc amb calma. Tinc horari partit i em matriculo de poques assignatures. Tampoc tinc molta pressa. Ho compagino bé”, assegura.

El petit Burriel, com tants altres, va accedir a la pràctica de l'atletisme gairebé per casualitat: “A primària feia activitats extraescolars i el professor de gimnàstica ja em va veure certes aptituds, sobretot perquè era molt ràpid. Aleshores va ser quan els meus pares em van apuntar al club d'atletisme de Montornès perquè passés l'estona.” Burriel s'ho passava bé i mica en mica va anar prenent consciència que volia competir. Amb tot, les primeres passes serioses de l'atleta vallesà van ser en el salt de llargada i el 2007 va arribar a ser campió d'Espanya cadet en pista coberta. La seva aspiració era ser un gran saltador, però una lesió al turmell en el seu primer any com a juvenil el va reconduir cap a les curses de velocitat. “Aquella lesió es va allargar durant un parell de mesos. No podia saltar, però en canvi sí que podia córrer i a la llarga vaig veure que fins i tot ho podia fer millor. No descarto que algun any en pista coberta pugui tornar a saltar, però més com una diversió”, sosté.

Consolidat en les curses de velocitat, l'atleta blaugrana viu amb certa dosi de realisme i resignació que aquest és un territori dominat pels especialistes caribenys i nord-americans. “Per nosaltres, el màxim estímul és intentar ser el millor entre els europeus. Accedir a la final d'un mundial o d'uns jocs olímpics és molt complicat. Has de tenir una genètica fora del normal”, admet. En aquest sentit, Burriel té el perfil de velocista baixet i lleuger (1,74 m i 70 kg) , lluny dels prototipus d'atletes grossos i hipermusculats. “Penso que si hi ha qualitat no és imprescindible ser molt corpulent i inflat. Ja es veu en alguns casos d'atletes de molt nivell, com ara Cristophe Lemaitre o Adam Gemili”, assegura.

Tradicionalment, l'atletisme català ha destacat més en mig fons i fons, però Burriel ha sorgit enmig d'una magnífica generació de velocistes entre els quals figuren Eduard Viles, Sergio Ruiz i Rubèn Pros, tots menors de 25 anys. La rivalitat i competència entre tots quatre els ha de fer créixer i sacsejar la taula de rècords catalans. És la saba nova de la velocitat.