Pinzellades del passat

Cap de les dues havia nascut quan la ciutat va ser l'escenari de les proves de rem dels Jocs del 1992. L'esdeveniment més global que ha viscut mai Banyoles va generar un sacseig important en l'aspecte infraestructural, en el social i també de millora comunicativa amb l'exterior. Si bé els han arribat ítems positius de la cita, no en coneixen gaires detalls. I ni de bon tros, els va influir a l'hora de decidir practicar aquest esport. I això que, per exemple, la Judit Estarriola tenia una forta tradició familiar al darrere: “Tant el meu pare [Pere] com els meus oncles [Joan, ara alcalde de Fontcoberta, i Lluís] l'havien practicat i me'n parlaven. Però, va ser quan van deixar de pressionar que ho vaig provar, quan feia primer d'ESO.” El seu pare és àrbitre internacional i, per exemple, va participar en els Jocs Paralímpics de Pequín, el 2008. Igual que la Judit, l'Ariadna no havia fet mai cap esport –“només sardanes”, recalca somrient– quan es va decidir pel rem i, en el seu cas, va ser gairebé per casualitat que s'hi va introduir: “Quan fèiem segon d'ESO, una amiga ens va dir que els faltaven tres persones per fer un vuit. Ho vam provar i ens va encantar tot: l'ambient, la gent... Un cop hi ets, és com una droga. Molts cops, la duresa et fa pensar de deixar-ho tot, però realment no pots, no n'ets capaç.” “T'acaba enganxant. Passes moltes hores al club i vas fent amics, la colla. I si comences a guanyar alguna regata, encara et motiva més per no parar, per exigents que siguin els entrenaments”, afegeix la Judit.

Com molts dels seus companys en la secció del Club Natació Banyoles, han participat en un grapat de regates i s'han penjat moltes medalles. En total, 64 entre totes dues. La Judit n'acumula 29, entre campionats de Catalunya (17, amb vuit ors), d'Espanya (7, amb un or) i copes del Rei (cinc ors); l'Ariadna n'ha obtingut 35, repartides entre campionats de Catalunya (20, amb nou ors), estatals (8, amb tres ors), copes del Rei (quatre ors), campionats per autonomies amb la selecció catalana (2 ors més) i un bronze amb Espanya en la copa de la Joventut el 2009. Malgrat tanta densitat d'èxits, elles tenien clar que el rem no seria l'epicentre de les seves vides. Ho justifiquen apel·lant a la realitat. “Difícilment es pot viure del rem. El meu xicot [Adrià Mitjavila] quasi no pot anar al mundial sub-23 per culpa dels diners. És un esport poc reconegut per l'exigència que té. Un futbolista quant s'entrena? Un cop al dia? Aquí dos cops al dia i en sessions de dues o tres hores”, diu l'Ariadna, que aquesta temporada ha fet un parèntesi competitiu per poder fer un Erasmus a Pàdua (Itàlia). Confia que en el proper curs ja es pugui llicenciar en filologia catalana. Qui ja ha acabat els estudis universitaris és la Judit, amb la carrera de magisteri sota el braç. Ella també lamenta la poca atenció i suport que reben els remers i, en el cas de Banyoles en particular, subratlla el paper de l'associació Amics del Rem. “És una entitat que va néixer per ajudar la secció. Durant l'any es fan activitats per guanyar diners i, si fa falta material o qualsevol altra cosa, ho compren. Si no, encara ens veuríem més limitats.” A les dues els sap greu que aquesta falta de suport econòmic i mediàtic hagi torçat carreres prometedores, si bé ara hi ha la via de les beques per estudiar als Estats Units, com ha fet la seva amiga d'Amposta Aina Cid.

Un lligam etern

La postal típica de l'estany de Banyoles sempre hi té dibuixats esportistes transitant-hi. Majoritàriament, remers. Elles s'hi veuen durant anys i panys, si bé no competint. “Hem anat passant etapes. Al principi t'ho agafes tot com un joc, sense pressió. I, de mica en mica, vas millorant la tècnica i t'esforces per obtenir resultats”, raona la Judit Estarriola. I exposa: “El rem ens ha donat valors com la disciplina, l'esforç i la responsabilitat, i ara el volem disfrutar. Simplement això.” “Jo sincerament no crec que pogués fer cap altre esport que no fos el rem. Això d'arribar aquí, veure aquest paradís i remar-hi amb tranquil·litat és un luxe. Els meus nebots de tres anys sempre em diuen que quan siguin grans faran rem com la seva tieta”, diu amb orgull l'Ariadna Rubirola.

Cadascú amb la seva professió i amb el rem com a hobby ineludible, però coincideixen a visualitzar un futur nítid per a una Catalunya independent. “Crec que la gent està motivada i no veig per què no ha d'acabar bé. Estic convençuda que el 9N marcarà un abans i un després”, exposa la Judit. I, en la mateixa línia, l'Ariadna remarca com, quan s'han barrejat amb remers d'altres zones de l'Estat espanyol, aquest és un tema més que recurrent: “Els costa d'entendre el nostre punt de vista i, per exemple, no entenen per què parlem català o que en un concert es pugui cridar “independència”. Els fem ràbia, però no volen que ens en separem. Ens necessiten.” Com elles dues necessiten el rem.