Després de quatre anys jugant fora de casa aconsegueixo debutar a l'Asobal. I ho faig amb moltes ganes i molta il·lusió. I sí, vaig començar amb una aposta. Un repte personal: arribar com més amunt millor.

Com que l'handbol s'ha devaluat una mica sí que he tingut sempre bones oportunitats i, per fi, he aconseguit l'objectiu de poder jugar a la categoria estatal més alta.

L'objectiu era mantenir-nos. Era un club que acabava de pujar i, el que vingués, el club estava disposat a assumir-ho. Si es pujava, benvingut sigui. I, si acabàvem de mitja taula cap amunt, també. Tot el que fos mantenir la categoria es podia considerar un objectiu acomplert.

Va ser complicat perquè vam estar durant unes quantes setmanes en els llocs d'ascens directe. Però al final vam tenir sortides difícils, com la del Bordils [31-24, a tres jornades del final de lliga]que va ser una derrota molt dura. Vam patir molt perquè ens allunyava de l'objectiu i, després, vam anar al camp del Barça: vam aconseguir un empat [29-29, amb una derrota a casa entremig contra el Torrelavega] però ens va permetre tornar a tenir il·lusió. Però vam arribar a l'última jornada que no depeníem de nosaltres i, al cap, ja hi teníem que el més segur era que haguéssim d'anar a la fase.

El plantejament és igual que el de l'any passat. Primer mantenir-nos i, després, el que hagi de venir ja vindrà. El club estarà allà pel que faci falta i s'ha format un equip amb jugadors que són de la Comunitat Valenciana i que havien estat jugant a fora i que tenen molt nivell.

És el primer any que repeteixo equip. Sempre és complicat conèixer un nou entrenador, una nova manera de treballar... Ara ja sé, més o menys, el que em demana l'entrenador [Fernando Latorre], en la meva posició i, saber com treballa ajuda molt, la veritat.

El que millor estigui i més rendiment doni, jugarà més minuts. Espero tenir aquesta opció i poder treballar per jugar. Està clar que la posició de central s'ha reforçat, però també és cert que sempre va bé tenir competència.