Reus 2014
Miracle a l'Aldea
Manel Villarroya ha classificat dues patinadores i un grup de xou petit per al mundial en un poble de 4.500 habitants. Aporta nou coreografies al certamen
El tècnic i coreògraf Manel Villarroya (l'Aldea, 1983) és l'artífex del miracle consumat durant el mundial de Reus. Amb prop de 50 socis en el marc d'una població d'uns 4.500 habitants, l'expatinador i la junta encapçalada per Núria Cugat que du les regnes del club han fet possible la proesa de tenir dues patinadores en el programa lliure del mundial i el grup de xou petit classificats. Villarroya augmenta, doncs, encara més la seva cotització en el sacrificat món d'un esport en què la majoria de joves han de conciliar els estudis o la vida laboral amb la seva passió. Ell n'és un altre exemple. Viu durant la setmana a Barcelona des de fa quatre anys –és mestre–, entrena amb Núria Gas i Júlia Ventura a Polinyà, i tres dies a la setmana i també el cap de setmana es desplaça a l'Aldea. “Dormo sis hores, sempre m'ho pregunten.” Villarroya va saltar a l'escena internacional quan Júlia Ventura, la seva deixebla, va aconseguir el bronze en el mundial júnior, va guanyar l'europeu i va ser campiona d'Espanya amb una coreografia seva l'any 2008. “Va ser una proposta arriscada. Podia agradar molt o gens. I va agradar. Es tractava d'un ball en què la patinadora havia de fer dos personatges.” Des de llavors li han plogut ofertes per fer coreografies. “N'he de rebutjar perquè no tinc temps”, explica. En el mundial de Reus, comptant el júnior i el sènior, hi ha nou exercicis en què la coreografia l'ha dissenyat ell. A més de les seves patinadores, ha fet el disc curt de Pere Marsinyach, el recent campió de la combinada júnior i plata en el programa lliure. També presentarà un exercici dissenyat per ell el navarrès David Mariano, campió d'Espanya sènior i subcampió d'Europa en lliure. El que és curiós de tot plegat és que no té formació musical. És un do. “Quan vaig al cine, per exemple, estic més pendent de la banda sonora que no pas de la pel·lícula i ja m'imagino a quina de les meves patinadores li podria anar bé.” Núria Gas, en júnior, que va acabar sisena el programa lliure, i Júlia Ventura, que competeix aquesta setmana, són les seves apostes. De cara al futur, però, té un altre as a la màniga: Elisa Tomàs. “És una patinadora de 16 anys amb un gran físic i hem de treballar l'aspecte psicològic. És la patinadora amb més potencial físic que he tingut mai. De natural en un salt fa tres voltes, difícil en una noia”, relata. Li agradaria classificar dues patinadores per al mundial sènior l'any vinent, tot i que sap que serà complicat perquè suposa que Ventura es retirarà.
Exhaustiu, busca la pedra filosofal. Perquè Gas aconseguís salts més alts utilitza un programa de salts específic de l'NBA, per exemple. Diu que els italians són els millors però que copiar-los no és la fórmula. “Han estat els pioners i crec que tècnicament ja els hem agafat. Ara hem d'idear una manera de treballar per superar-los. No podem copiar la seva. Per això estic fent una programació específica amb nutricionistes del CAR de Sant Cugat i també aplicant la psicologia.”
Un fet premonitori és que Villarroya va néixer el 1983, just l'any en què es va fundar el club, que, en primera instància, va ser una secció de la Unió Esportiva Aldeana i que més tard va caminar sol. Durant dos anys va compatibilitzar la tasca de patinador amb les funcions d'entrenador, fins que es va adonar que l'omplia més fer de tècnic.
El mètode del CP L'Aldea per lluitar contra la crisi han estat els resultats i la feina: “Fa dos anys teníem 24 quotes. Els resultats de la Júlia Ventura i de la Núria Gas ens han empès a obtenir més subvencions. Són hores de dedicació, ganes, una junta que dóna molt de suport, uns pares que també i els patinadors. Hi ha molta disciplina. Hem perdut subvencions que teníem, però és cert que l'Ajuntament, quan arriba una competició d'àmbit internacional, fa un sobreesforç. El club, a més, organitza dos campus a l'any per aconseguir diners, rifes, festivals.” Els patins i la roba per competir representen un cost important: “La sort de la Núria i la Júlia és que els patins els els paguen les marques per fer-ne publicitat. Uns patins bons costen uns 1.000 euros i és aconsellable canviar-los cada dos anys. Pel que fa als vestits, tenim la sort de tenir una modista al club i això abarateix el cost, que és d'uns 150 o 200 euros.”