Entre exfut­bo­lis­tes que fan de comen­ta­ris­tes i juga­dors que comu­ni­quen a través de les xar­xes soci­als, la fron­tera entre peri­o­dis­tes i espor­tis­tes d'elit cada vegada sem­bla més difusa. No hi ha ningú, però, que pugui acom­plir millor aquesta doble con­dició que Llo­renç Tarrés, de 35 anys, peri­o­dista de Barça TV i capità de l'Escola Pia Saba­dell. Dimarts s'enfron­ta­ran en els set­zens de final de la copa del Rei l'equip de qui ha rela­tat tots els títols recents i el que l'ha vist jugar des dels nou anys. Jun­ta­ment amb el por­ter Jordi Font, mai no ha dei­xat de con­tri­buir a ges­tar el “petit mira­cle espor­tiu” d'aquest con­junt for­mat ínte­gra­ment per mem­bres de l'escola –més de tres lus­tres en la segona B–, i això té molt mèrit tenint pre­sent que es dedica a una de les pro­fes­si­ons amb l'horari més com­pli­cat de com­pa­gi­nar. Al Pavelló Nord de Saba­dell, com és obvi, apar­carà el micròfon per enfi­lar el cer­cle cen­tral amb el capità rival, Paco Sedano.

El duel de dimarts serà espe­cial per a ell, però també per als juga­dors del Barça, amb qui manté una estreta vin­cu­lació: “Serà molt bonic per a tots”, afirma Wilde. Gabriel, per la seva banda, es pro­nun­cia en la mateixa línia: “Serà un honor jugar con­tra el nos­tre col·lega”, des­taca, a la vegada que recalca l'alta valo­ració pro­fes­si­o­nal que té sobre Tarrés: “Sap de què va el tema d'entre­na­ments, de com­pe­tició... Sem­pre està pen­dent de tots els detalls i es nota molt.” Tot i això, alerta que el Barça afron­tarà el duel amb la màxima con­cen­tració “perquè és la millor manera de res­pec­tar el rival”, cosa que el peri­o­dista agra­eix tot pen­sant en el públic més jove: “Quan vam saber que Ferrão estava lesi­o­nat ens va saber greu.”

D'anècdo­tes junts en aquests més de cinc anys de con­vivència no en fal­ten i, en el cas de Wilde, des del pri­mer dia: “Quan vaig arri­bar per sig­nar el con­tracte no por­tava les saba­ti­lles Munich i va ser ell qui me les va dei­xar per fer-me les fotos de la pre­sen­tació. Després em van dir que era juga­dor de fut­bol sala i al prin­cipi em pen­sava que era broma, però quan el vaig veure jugar vaig poder com­pro­var que ho fa bas­tant bé”, recorda el pivot bra­si­ler, que, jun­ta­ment amb Gabriel, ja sap el que és enfron­tar-se amb l'Escola Pia. Va ser coin­ci­dint amb l'últim euro­peu de selec­ci­ons, en un amistós al Palau Blau­grana que va aca­bar 4-0. Tarrés, però, no creu que sigui indi­ca­tiu de res: “Aque­lla vegada només eren cinc o sis del pri­mer equip.”

El domini que té Tarrés sobre el joc del Barça, para­do­xal­ment, fa que es dis­pari el seu pes­si­misme: “Durant cinc anys i mig pot­ser només he dei­xat de veure dos par­tits de l'equip. Em conec totes les seves juga­des d'estratègia, però cadas­cuna pot­ser té deu vari­ants”, explica. I etziba amb rotun­di­tat que “és impos­si­ble tro­bar un par­tit més dese­qui­li­brat que aquest”. Ni tan sols el pre­ce­dent de l'ajus­tat 3-4 dels de Car­mona con­tra el Cen­te­lles, fa tres anys, el fa can­viar d'idea: “Si juguéssim a la nos­tra pista habi­tual pot­ser sí que seria una referència. Gai­rebé es pot dir que ens sabem els bonys que hi ha i tot. Però juga­rem en un pavelló molt gran i modern, i crec que hem per­dut un pun­tet del poc avan­tatge que poguéssim tenir.”