Adjectivar Laia Sanz s'ha convertit en feina de risc perquè la seva progressió és tan patent i tan continuada que hi ha el perill d'esgotar aquests adjectius i que la pilot de Corbera (1985) continuï sense tocar sostre. En aquest últim Dakar ha obtingut la millor classificació d'una dona en motos en els 36 anys d'història de la cursa. Però tan rellevant com el novè lloc, a tan sols dues hores i mitja de Marc Coma, és haver estat a 2:36 de la victòria en l'etapa més crítica –i criticada– de la cursa, la de l'altiplà salat d'Uyuni.
Començo pel final. Què li va dir Shuhei Nakamoto, vicepresident d'HRC, en el sopar de celebració de l'equip?
Em va felicitar i em va dir que estaven molt contents per com havia anat tot. Va ser un sopar més de celebrar-ho que de parlar gaire. Em van transmetre que estaven molt contents amb la meva feina i jo els vaig agrair l'oportunitat que m'han donat de tenir una moto tan bona. Ja vindrà l'hora de parlar del futur. Va ser divertit, després de tants dies de patir tothom es va deixar anar una mica i va estar bé.
No li va oferir la renovació, posant-hi vostè la quantitat?
No, què va, això no va mai així! El meu compromís amb Honda acabava en aquest Dakar. Ara toca descansar una mica i després ja parlarem dels plans per aquest any i el que ve.
Ara fa un any em comentava que amb més experiència i més entrenament podria fer un pas endavant. I també que no seria la primera dona que guanyaria el Dakar en moto. Com ho veu, tot això, un any més tard?
Jo mateixa estic sorpresa de com de bé he anat aquest any. He estat molt més ràpida del que em podia esperar. També ha estat una mica fruit d'haver tingut una moto oficial, de tenir més temps per preparar-me, de tenir la moto a casa molts mesos per entrenar-m'hi, d'estar tot l'octubre al Marroc i fer dos ral·lis. Tot això, i l'experiència, m'ha fet millorar molt, però espero continuar millorant.
En una cursa tan llarga i complexa com el Dakar, sempre hi ha ‘el' moment. El ‘seu' moment va ser l'etapa d'Uyuni?
És el moment que ens quedarà gravat a tots per la seva duresa. És una de les etapes del Dakar més dures que he fet. No per la seva duresa en si, perquè si la meteorologia hagués estat normal l'hauríem passat bé, ràpidament i fàcilment. Però feia un fred horrible. El moment? Sí, al final, perquè acabar cinquena en una etapa no m'ho hauria imaginat mai.
Feia l'efecte que el col·lectiu de pilots no anava prou preparat per a unes inclemències com aquelles. Pot ser, quan, d'altra banda, mitja cursa es disputava a 4.000 m d'alçada?
Sí, però no va ser un error dels pilots. Cada cop que creuem els Andes ens tapem molt bé en sortir del bivac al matí. Quan arribem a la sortida de l'especial, l'organització ens recull la nostra roba d'abric i ens la trasllada amb una motxilla fins al bivac de final d'etapa. Però ja havíem creuat els Andes el dia abans i aquest, cop, ens vam quedar sense la roba d'abric perquè era etapa marató i no ens la van portar al vespre. Ens vam quedar amb la roba que portàvem, mullada. Per sortir l'endemà no anàvem prou equipats, però va ser un error de l'organització, més que dels pilots.
I com s'ho van fer? Perquè van arribar a 10 sota zero...
Això va ser un altre dia, que sí que anàvem ben equipats. A Uyuni estàvem a 2 graus, però feia molt fred, plovia molt, l'altura... Al matí, veient com es presentava, ens vam posar bosses d'escombraries a sota la roba, a les cames... vam fer el que vam poder. Però a les mans... jo ho vaig passar molt malament.
En aquest Dakar ha anat ràpida des del primer dia, a diferència d'edicions anteriors.
Sí que és veritat. Jo em plantejava el Dakar de menys a més, sense córrer massa els primers dies. Però aquest cop, sense arriscar i portant un ritme bo, em vaig trobar més endavant del que m'esperava des del principi. Això va molt bé perquè et fica en una dinàmica diferent des del principi. Surts més endavant, trobes menys pols, trobar el ritme és més fàcil, és una cadena. Els pilots de davant fan menys errors, la pista està millor, amb menys roderes, menys trinxada. Sí que ajuda, sortir a davant... Tot et porta a córrer una mica més, però amb seguretat. I en la primera setmana, poder fer un vuitè a Copiapó i arribar al dia de descans la 14a de la general, no m'ho esperava.
Durant la cursa demanava que arribessin les dunes i la navegació...
... I no va arribar cap de les dues coses.
Però ha acabat novena. Això vol dir que va bé en tots els terrenys. Puntuï's.
És difícil que em puntuï jo mateixa. Però no era un Dakar per mi, a priori. El de l'any passat ho era més, era més tècnic, més trialer. Hi havia més diferències entre pilots. Aquest any ha estat molt ràpid, molt a l'esprint, s'ha corregut molt, sobretot la primera setmana. I les diferències eren de pocs minuts. Després d'una setmana, entre el 12è i el 17è hi havia quatre minuts, i això és molt estrany en un Dakar. M'hauria agradat un Dakar amb més navegació, perquè, els pocs dies que n'hi va haver, molta gent es va perdre. I amb més dunes. De 4.000 km cronometrats de tot el Dakar, potser en vam fer 100 de dunes. Molt poc. És una llàstima, perquè ja en tenen. En vam fer una mica a Iquique i a Copiapó, però prou. Es diu que l'any que ve n'hi haurà moltes més. A veure si és així, perquè molts pilots les hem trobat a faltar.
Pel que veig, el sentiment general dels pilots és d'una certa decepció amb el recorregut.
El problema és que ha estat molt repetitiu. Jo havia fet quatre Dakar i hi havia etapes d'aquest any que eren pràcticament clavades a les d'anys anteriors. Havies d'estar atent amb el llibre de ruta i la navegació perquè els punts de pas no eren al mateix lloc, però sí que passaves per indrets i deies “aquí ja hi he estat”. Amb els quilòmetres i llocs diferents que hi ha, repetir etapes és una mica...
L'any passat va cedir 3h30 en dues etapes. Aquest any, el dia que ha perdut més han estat 40 minuts i gairebé no ha comès errades.
Millorar serà cada vegada més difícil perquè cada vegada estic més al límit. Intentaré dedicar-m'hi encara una mica més, si puc, anar aprenent i anar agafant experiència. Aquest any m'ha sortit una cursa molt rodona, molt perfecta, però s'intentarà millorar una mica.
Cinc Dakar en la sortida, cinc Dakar a l'arribada. Això és òptim.
És una de les coses que té més mèrit. Hi ha pocs pilots que ho hagin aconseguit perquè sempre pot passar alguna cosa i que no puguis acabar. En un vaig trencar el motor de la moto i vaig arribar tard, però vaig arribar, de manera que valoro molt haver-los acabat tots.
En aquesta lluita per millorar està disposada a assumir un punt més de risc en el pilotatge o la millora ha de venir d'altres aspectes?
Com més corres, més risc hi ha, però el marge de millora s'ha de buscar en altres llocs o, si no, malament. S'ha de buscar per millorar la tècnica, entrenar la navegació... Més riscos ja els hauria pogut prendre aquest any. Crec que vaig fer una cursa intel·ligent, sense caure fins l'últim dia [en el fang de la darrera especial] i crec que he de continuar així. S'ha de millorar en altres coses, no arriscant més.
Aquest any no li ha fet falta fer de mecànic, però com porta això de la caixa d'eines?
Sí, la moto s'ha portat molt bé i no s'ha hagut ni d'obrir. He tingut sort perquè sóc conscient que és un dels meus punts febles. Ha estat una mica una loteria i m'ha anat tot bé, però no sempre serà així. S'ha de saber de mecànica i s'ha de tenir tot més controlat del que ho tinc.
Em pregunto si no hem de deixar de referir-nos a Laia Sanz com a dona i parlar-ne només com a pilot. Que el fet de ser dona deixi de ser un reforç per als seus resultats. Seria injust?
Aquest any no estic contenta per haver fet el millor resultat d'una dona en un Dakar. Fa gràcia el rècord, és maco, però per mi, el que té valor és haver acabat novena. Entrar dels deu primers, siguis home o dona, és molt complicat i és el que més contenta em fa.
Estar en un equip oficial fa desaparèixer totes les mancances que tenen les dones?
Estar en un equip oficial t'ajuda molt, siguis home o dona. Tens una bona moto i cada dia surt nova del bivac, cosa que mai no m'havia passat.
Percep menys simpatia dels pilots, sobretot dels que deixa al darrere?
Hi ha de tot, amb algun notes més tensió perquè abans et veia lluny i ara veu que et vas apropant i no li fa tanta gràcia. Però la majoria s'ho prenen molt bé. Molts m'han felicitat perquè veuen que he fet un pas molt gran. Fins i tot el pilot amb qui em jugava el vuitè lloc fins l'últim dia [Ivan Jakes] em feia broma i em deia que més valia que el deixés passar o la seva dona no el deixaria tornar a casa... i al final ha pogut tornar. Hi ha bona sintonia, amb la majoria de pilots.
Dels pilots oficials d'Honda, vostè va ser qui va tenir menys problemes. Com es vivien els contratemps al bivac?
No són moments agradables. El dia d'El Salar, l'equip va tenir una davallada important perquè Barreda es va quedar sense opcions i quan passa això és un cop molt fort. Aquell dia l'equip va quedar tocat, però va tornar a lluitar amb Paulo Gonçalves. Arriba un moment que t'has d'aïllar i fer la teva cursa. Amb el Paulo també vam fer molt bona feina, tot i que el resultat no va ser el que s'esperava.
Ha acabat sense cap penalització. Molts pilots en reben.
En navegació, havia fallat un parell de vegades, però aquest any no. Hi havia un parell de punts de pas difícils on molts van tenir problemes i jo vaig tenir la sort de trobar-los de seguida. Estar al Marroc entrenant-me m'ha anat molt bé per la navegació. I també he tingut la sort que no m'he hagut de parar ni dos segons per la moto.
Què van pensar quan es van adonar que la sal d'Uyuni els estava fent mal?
Esperes que no et toqui a tu! Vaig arribar al punt de fer gasolina i vaig veure que les motos no arrencaven. De seguida vaig engegar la meva i vaig tirar aigua al radiador perquè no es tapés amb aquella pasta salada i vaig creuar els dits perquè no passes res. Perquè les motos porten molta electrònica i era una loteria. Hi va problemes a Honda però també a KTM. I en les Yamaha, que es van parar. Motos de tots les marques i tipus, senzilles i menys senzilles.
Quan van tenir clar que aquella etapa no s'anul·laria?
Estàvem tots una mica rebel·lats i vam anar a parlar amb ASO [l'organitzador]. Ens van dir que anéssim al principi de l'etapa a parlar amb l'Étienne [Lavigne, el director de cursa]. Vam anar-hi ambla idea que no sortiríem. En la primera part del Salar hi havia tanta aigua que havíem d'aixecar els peus dalt la moto per no mullar-nos. Vam arribar a la sortida i vam veure tot el xou que hi havia, amb Evo Morales a punt per donar la bandera de sortida, sis o set helicòpters, l'Étienne dient que 50 km endavant tot estava bé i feia sol... Ja vam veure que no ens estaven escoltant gaire i que ens tocaria sortir.
Quan Barreda va trencar el manillar, va pensar que li tocaria el rebre i li hauria de cedir el seu?
Hi estava exposada. El fet d'estar en un equip oficial a vegades té aquestes coses però per sort també estava fent una bona cursa i a darrere hi havia altres pilots que podien fer aquesta feina. I li va tocar a un pilot d'Honda a Sud-amèrica.