LA CRÒNICA
L'escalada genuïna de Francesc Guillamon
Vaig conèixer Francesc Guillamon, traspassat dimarts, quan fa una colla d'anys va venir al meu poble per fer la seva famosa xerrada audiovisual, Deu anys de cara a la paret, en la qual resumia una dècada d'escalades d'elit amb el seu cosí, Josep Manuel Anglada. El vaig entrevistar per a la revista de la meva entitat, tot i que jo llavors amb prou feines coneixia la rellevància del personatge, que va ser molta.
Entre els anys cinquanta i seixanta, l'Anglada-Guillamon va fer-se un nom entre les millors cordades ibèriques, i això que la competència, en una dècada que es pot considerar daurada, era alta: Rabadà-Navarro, Torras-Nubiola, Cerdà-Pokorski... Noms històrics que, pronunciats en rastellera, és com recitar el mític “Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón” del Barça de les cinc copes. Anglada i Guillamon, però, van tenir una posició més transgressora que els seus coetanis en normalitzar la cordada de dos, amb dos caps de corda, i importar d'Alemanya –on havia viscut Anglada– els estreps de tres graons.
El seu afany aperturista tampoc no va tenir rival. Els dos cosins fugien cada cap de setmana de Barcelona en condicions ben precàries –viatjaven en moto– per deixar la seva petja en parets de Montserrat, el Pedraforca, Terradets o el Cadí. Més tard van fer el salt a Riglos –en la competència amb els escaladors aragonesos saltaven guspires– i finalment als Alps, on van aconseguir diverses primeres nacionals –Walker, Grand Capucin...–, però també van ser els protagonistes d'una ruta nova a la Cima Canali (Dolomites) que va tenir ressò mundial. Anglada i Pons van viatjar després als Andes per participar en la primera expedició espanyola que escalava un sis mil (Huascarán nord, 1961). A mitjan seixanta, Paquito Guillamon, pianista de professió, va casar-se i va abandonar l'activitat d'elit en atenció a la seva esposa. Va perdre's les primeres expedicions als set mils i vuit mils, en les quals el seu cosí continuava fent història, per bé que mai no va perdre el contacte amb l'escalada gràcies a les seves xerrades, les ascensions lúdiques a les vies blaves de Montserrat i els seus càrrecs com a federatiu –va ser vicepresident de la FEEC (1997-2008).
Vaig retrobar Guillamon el 2006 a les 24 Hores d'Escalada de Solius. Al peu de l'Esperó –negra nit– i davant una audiència formada majoritàriament per nous escaladors sense formació muntanyenca, Guillamon va tornar a desgranar, amb el seu estil distès i divertit, les anècdotes i els viatges amb Anglada. Els ulls esbatanats d'alguns donaven fe que, gràcies a aquell senyor gran i de panxa prominent, acabaven de descobrir un tipus d'escalada, la genuïna, que no té res a veure amb la seguretat i la comoditat de l'escalada dita esportiva que impera en l'actualitat.
Notícies
Dilluns,25 novembre 2024