L'editorial em va proposar fer-lo i jo vaig acceptar.

Totalment, perquè he tingut una influència superior a la d'un entrenador normal i una llibertat d'actuació també superior a la normal.

No tothom ho podria fer. El gran talent del meu nebot ha facilitat això. És un tipus correcte, dòcil i educat. I això ho ha facilitat. Avui dia és difícil trobar nois així.

Ara, la imatge va per damunt de tot i caiem massa vegades en els temes superficials. L'estat de benestar que hi ha hagut durant molts anys també ha propiciat aquest canvi.

No, no ajuda gens. Això és claríssim.

És una cosa que abans no s'estilava. Elogiar en excés a ningú no es feia. Un pare no parlava mai bé del seu fill, hi havia una discreció. Ara els pares diuen que els seus fills són extraordinaris. És un món diferent.

Hi ha un fet que ha passat fa poc. És el cas de Cristiano Ronaldo, un ídol aclamat quan va ser pilota d'or. Va tenir una baixada d'alguns partits i el van xiular els mateixos que l'havien elogiat.

Tot s'ha radicalitzat molt més, hi ha un excés de fanatisme. S'exagera en tot, i sembla que la discreció i la ponderació han desaparegut. A mi, com que m'agrada el que ara no es porta, espero que torni.

Procurem que els èxits no ens afectin en excés ni fer massa espants quan les coses no funcionen. Intentem acceptar amb normalitat les dues tendències.

Bàsicament he ajudat el Rafel a formar el seu caràcter, a ser un tipus dur. Vaig fer feina perquè fos un tipus dur mentalment i he procurat molt sempre obligar-lo a pensar. Des de molt petit he inclòs en els meus entrenaments la paraula per què? Per què passa això? Fer-lo reflexionar sobr les coses. I això aplicat a dins de la pista i fora de la pista.

Avui dia hi ha poca gent que no jugui bé. Les coses s'han facilitat molt i tothom pega bé la pilota. Després ja ve aquest plus de pensar una mica, de ser més agressiu, de ser fort en els moments clau, i això és el que marca la diferència.

No ho veig tant com una qüestió de sacrifici sinó com una relació de causa efecte. El que no pot ser és guanyar Roland Garros i estar fent cerveses al bar. S'ha d'entrenar. Això no és un sacrifici. Les coses costen, i destacar en qualsevol aspecte de la vida costa. Rafel ho té molt clar. Guanyar Federer costa. Guanyar Djokovic costa i costa molt. I et pot passar que facis tot el que toca i tampoc no ho aconsegueixis. Però almenys tindràs la satisfacció personal d'haver fet tot allò que podies. Tu tries el camí en la vida.

No puc concebre que una persona no tingui dubtes. Només els molts fanàtics o els molt beneits no en tenen. En la gent normal, el propi és dubtar, perquè les coses no són tan clares. Quan escolto polítics o aficionats de futbol que veuen el seu perfecte i tot el que proclamen els altres ho veuen malament, això no ho puc concebre.

Tenim una visió molt diferent del futbol, partint de la base que ell en sap molt més que jo perquè en veu molt més, però jo tinc la sort de ser menys fanàtic que ell, i això em permet veure les coses de manera més objectiva i amb més anàlisi. Si ho demanes a ell suposo que no hi estarà d'acord, però jo procuro no fer una doble lectura en funció de qui fa una cosa o diu una opinió és del Barça o del Madrid, i procuro fer l'anàlisi objectiva.

La nostra família està dividida perquè som tres del Barça i dos del Madrid, però els que som del Barça som menys fanàtics. Ells són els apassionats.

Els afectarà totalment. Rafel se'n riu de mi perquè diu que no sé de futbol. Quan Modric es va lesionar per primera vegada i Isco semblava la gran solució, jo ja li vaig dir que es notaria molt la baixa del croat. Quan Isco juga al davant, encara, però quan juga més endarrerit penso que alenteix massa el joc.Modric és la peça clau que fa que tant Kroos com la resta juguin millor. Deien que Isco era clau, però jo no ho tenia tan clar. Curiosament va coincidir que el Madrid va remuntar el vol quan va tornar Modric, i contra el Barça al Camp Nou ells van ser millors.

Hi ha hagut una època en què no han sortit grans jugadors i en què el top ten s'anava envellint, però estem vivint la irrupció de joves que poden ser molt bons, com ara Rublev, Zverev, Kyrgios o Kokkinakis. I esperem que ben aviat hi hagi algun tennista espanyol entre ells.

M'agrada un joc més lent i en què la tàctica tingui una incidència. Estem tendint a tot el contrari.

L'evolució del material ha facilitat la rapidesa del joc i sobretot en la següent generació veurem aquest estil de més velocitat i menor estratègia. En els esports de pilota, hi ha una part física i una part tàctica, i ara la part tàctica està desapareixent una mica. A mi m'agradava que Nastase fes una cosa o un cop diferent i que Borg en fes d'altres, per exemple.

Efectivament, els punts que més aplaudeixen i els millors punts de l'any són intercanvis més llargs. S'hauria de buscar una solució, i no ho dic ja per en Rafel, perquè no proposo els canvis per ara sinó per més endavant. El propòsit final és permetre a l'espectador veure més espectacle. En cas contrari, el tennis tindrà poca estratègia, com passa en esports nord-americans com ara el beisbol o les curses de cotxes en circuits ovals. Personalment, no els trobo cap gràcia.

No ho sé. No proposo un canvi concret. El que proposo és un estudi de canvis. El que hem de cercar és que triomfi la tècnica. I tu em diràs, si el Rafel la té estranya. Potser sí. Però el que estem facilitant avui dia és que jugadors amb poca tècnica puguin progressar. Jo quan vaig al futbol m'agrada veure Messi, Neymar, jugadors hàbils que donen espectacle.

Sens dubte Djokovic, perquè està fent un inici d'any espectacular. Però en el tennis i en l'esport les coses canvien, i sovint costa mantenir el nivell. Passa sovint que el que avui sembla imbatible al cap d'un temps ja no t'ho sembla tant.

Bé. El joc del Rafel a Montecarlo va ser molt superior al que havia exhibit fins ara en els altres tornejos de la temporada, i ara cal seguir en la mateixa línia fins a París. Tant de bo poguéssim guanyar el Godó.