“He ensenyat al Rafel a ser dur”

L'edi­to­rial em va pro­po­sar fer-lo i jo vaig accep­tar.

Total­ment, perquè he tin­gut una influència supe­rior a la d'un entre­na­dor nor­mal i una lli­ber­tat d'actu­ació també supe­rior a la nor­mal.

No tot­hom ho podria fer. El gran talent del meu nebot ha faci­li­tat això. És un tipus cor­recte, dòcil i edu­cat. I això ho ha faci­li­tat. Avui dia és difícil tro­bar nois així.

Ara, la imatge va per damunt de tot i caiem massa vega­des en els temes super­fi­ci­als. L'estat de benes­tar que hi ha hagut durant molts anys també ha pro­pi­ciat aquest canvi.

No, no ajuda gens. Això és claríssim.

És una cosa que abans no s'esti­lava. Elo­giar en excés a ningú no es feia. Un pare no par­lava mai bé del seu fill, hi havia una dis­creció. Ara els pares diuen que els seus fills són extra­or­di­na­ris. És un món dife­rent.

Hi ha un fet que ha pas­sat fa poc. És el cas de Cris­ti­ano Ronaldo, un ídol acla­mat quan va ser pilota d'or. Va tenir una bai­xada d'alguns par­tits i el van xiu­lar els matei­xos que l'havien elo­giat.

Tot s'ha radi­ca­lit­zat molt més, hi ha un excés de fana­tisme. S'exa­gera en tot, i sem­bla que la dis­creció i la pon­de­ració han des­a­pa­re­gut. A mi, com que m'agrada el que ara no es porta, espero que torni.

Pro­cu­rem que els èxits no ens afec­tin en excés ni fer massa espants quan les coses no fun­ci­o­nen. Inten­tem accep­tar amb nor­ma­li­tat les dues tendències.

Bàsica­ment he aju­dat el Rafel a for­mar el seu caràcter, a ser un tipus dur. Vaig fer feina perquè fos un tipus dur men­tal­ment i he pro­cu­rat molt sem­pre obli­gar-lo a pen­sar. Des de molt petit he inclòs en els meus entre­na­ments la paraula per què? Per què passa això? Fer-lo refle­xi­o­nar sobr les coses. I això apli­cat a dins de la pista i fora de la pista.

Avui dia hi ha poca gent que no jugui bé. Les coses s'han faci­li­tat molt i tot­hom pega bé la pilota. Després ja ve aquest plus de pen­sar una mica, de ser més agres­siu, de ser fort en els moments clau, i això és el que marca la diferència.

No ho veig tant com una qüestió de sacri­fici sinó com una relació de causa efecte. El que no pot ser és gua­nyar Roland Gar­ros i estar fent cer­ve­ses al bar. S'ha d'entre­nar. Això no és un sacri­fici. Les coses cos­ten, i des­ta­car en qual­se­vol aspecte de la vida costa. Rafel ho té molt clar. Gua­nyar Fede­rer costa. Gua­nyar Djoko­vic costa i costa molt. I et pot pas­sar que facis tot el que toca i tam­poc no ho acon­se­guei­xis. Però almenys tindràs la satis­facció per­so­nal d'haver fet tot allò que podies. Tu tries el camí en la vida.

No puc con­ce­bre que una per­sona no tin­gui dub­tes. Només els molts fanàtics o els molt beneits no en tenen. En la gent nor­mal, el propi és dub­tar, perquè les coses no són tan clares. Quan escolto polítics o afi­ci­o­nats de fut­bol que veuen el seu per­fecte i tot el que pro­cla­men els altres ho veuen mala­ment, això no ho puc con­ce­bre.

Tenim una visió molt dife­rent del fut­bol, par­tint de la base que ell en sap molt més que jo perquè en veu molt més, però jo tinc la sort de ser menys fanàtic que ell, i això em per­met veure les coses de manera més objec­tiva i amb més anàlisi. Si ho dema­nes a ell suposo que no hi estarà d'acord, però jo pro­curo no fer una doble lec­tura en funció de qui fa una cosa o diu una opinió és del Barça o del Madrid, i pro­curo fer l'anàlisi objec­tiva.

La nos­tra família està divi­dida perquè som tres del Barça i dos del Madrid, però els que som del Barça som menys fanàtics. Ells són els apas­si­o­nats.

Els afec­tarà total­ment. Rafel se'n riu de mi perquè diu que no sé de fut­bol. Quan Modric es va lesi­o­nar per pri­mera vegada i Isco sem­blava la gran solució, jo ja li vaig dir que es nota­ria molt la baixa del croat. Quan Isco juga al davant, encara, però quan juga més endar­re­rit penso que alen­teix massa el joc.​Modric és la peça clau que fa que tant Kroos com la resta juguin millor. Deien que Isco era clau, però jo no ho tenia tan clar. Curi­o­sa­ment va coin­ci­dir que el Madrid va remun­tar el vol quan va tor­nar Modric, i con­tra el Barça al Camp Nou ells van ser millors.

Hi ha hagut una època en què no han sor­tit grans juga­dors i en què el top ten s'anava enve­llint, però estem vivint la irrupció de joves que poden ser molt bons, com ara Rublev, Zve­rev, Kyr­gios o Kokki­nakis. I espe­rem que ben aviat hi hagi algun ten­nista espa­nyol entre ells.

M'agrada un joc més lent i en què la tàctica tin­gui una incidència. Estem ten­dint a tot el con­trari.

L'evo­lució del mate­rial ha faci­li­tat la rapi­desa del joc i sobre­tot en la següent gene­ració veu­rem aquest estil de més velo­ci­tat i menor estratègia. En els esports de pilota, hi ha una part física i una part tàctica, i ara la part tàctica està des­a­pa­rei­xent una mica. A mi m'agra­dava que Nas­tase fes una cosa o un cop dife­rent i que Borg en fes d'altres, per exem­ple.

Efec­ti­va­ment, els punts que més aplau­dei­xen i els millors punts de l'any són inter­can­vis més llargs. S'hau­ria de bus­car una solució, i no ho dic ja per en Rafel, perquè no pro­poso els can­vis per ara sinó per més enda­vant. El propòsit final és per­me­tre a l'espec­ta­dor veure més espec­ta­cle. En cas con­trari, el ten­nis tindrà poca estratègia, com passa en esports nord-ame­ri­cans com ara el beis­bol o les cur­ses de cot­xes en cir­cuits ovals. Per­so­nal­ment, no els trobo cap gràcia.

No ho sé. No pro­poso un canvi con­cret. El que pro­poso és un estudi de can­vis. El que hem de cer­car és que tri­omfi la tècnica. I tu em diràs, si el Rafel la té estra­nya. Pot­ser sí. Però el que estem faci­li­tant avui dia és que juga­dors amb poca tècnica puguin pro­gres­sar. Jo quan vaig al fut­bol m'agrada veure Messi, Ney­mar, juga­dors hàbils que donen espec­ta­cle.

Sens dubte Djoko­vic, perquè està fent un inici d'any espec­ta­cu­lar. Però en el ten­nis i en l'esport les coses can­vien, i sovint costa man­te­nir el nivell. Passa sovint que el que avui sem­bla imba­ti­ble al cap d'un temps ja no t'ho sem­bla tant.

Bé. El joc del Rafel a Mon­te­carlo va ser molt supe­rior al que havia exhi­bit fins ara en els altres tor­ne­jos de la tem­po­rada, i ara cal seguir en la mateixa línia fins a París. Tant de bo poguéssim gua­nyar el Godó.