S'acaba el curs, s'apro­pen les vacan­ces, arriba l'estiu, els dies es fan llargs i ho cele­brem, ben espe­ci­al­ment amb la revet­lla de Sant Joan: la coca, el cava i la tra­di­ci­o­nal foguera. Una foguera que s'acos­tu­mava a mun­tar amb fus­tes velles, de mobles en desús, reco­lli­des durant l'any. La pirotècnia, els focs d'arti­fici i els tra­di­ci­o­nals petards omplen de llum i de soroll els car­rers de viles i ciu­tats del nos­tre petit país en aquest ves­pre de festa. Doncs, apa, fem una bona foguera de Sant Joan amb la fusta vella que podem llençar perquè no ens cal, o perquè està cor­cada, o perquè és vella, molt vella i tro­nada. El foc puri­fi­ca­dor sig­ni­fi­qui l'impuls d'un renéixer i d'una reno­vació. I això també en el món de l'esport.

Jo vol­dria llençar a la foguera algu­nes pràcti­ques espor­ti­ves poc edi­fi­cants. N'hem tin­gut un bon gra­pat, força i de sobres. Una de ben sonada ha estat l'esclat de l'escàndol de cor­rupció al si de la FIFA, esclat que s'ha produït en ple procés d'elecció del seu reno­vat que no reno­va­dor pre­si­dent, Joseph Blat­ter, que s'ha sen­tit obli­gat a pre­sen­tar la dimissió després d'haver accep­tat la reno­vació amb una ale­gria i sen­ti­ment d'èxit, pot­ser d'inconsciència, o de gosa­dia pro­vo­ca­tiva, que col­pei­xen l'ànima tran­quil·la del ciu­tadà que segueix les notícies espor­ti­ves. Sí, cal tenir-ho ben pre­sent, els orga­nis­mes espor­tius estan sovint esquit­xats per pràcti­ques il·lícites que cal reve­lar i denun­ciar, no més, però tam­poc menys, que els orga­nis­mes polítics que han estat a la picota al llarg de tot l'any i han rebut la seva espe­cial cre­mada amb les dar­re­res elec­ci­ons muni­ci­pals i, en alguns llocs de l'Estat espa­nyol, autonòmiques.

També vol­dria llençar a la foguera alguns cos­tums de certs segui­dors espor­tius que, incapaços de tro­bar motius salu­da­bles de gaudi per­so­nal, tro­ben en l'agressió ver­bal i física de l'adver­sari ocasió de satis­facció per­so­nal i d'iden­ti­fi­cació social. La mort d'un mem­bre d'un d'aquest grups agres­sius, en el decurs d'una bara­lla pro­gra­mada entre dos grups d'ultres de dos equips de fut­bol de pri­mera divisió, esde­ve­ni­ment encara sota inves­ti­gació judi­cial, és el resul­tat dolorós d'aquests cos­tums que cal denun­ciar i exi­liar del món espor­tiu.

També vol­dria llençar a la foguera de Sant Joan certs estils de vida poc exem­plars d'alguns dels nos­tres espor­tis­tes d'elit. No em refe­reixo al que gua­nyen, que ja merei­xe­ria algu­nes refle­xi­ons en un esce­nari social com­plex. Ni pre­tenc ser un purità fona­men­ta­lista envers la indis­cu­ti­ble empresa que sig­ni­fica l'oci i l'entre­te­ni­ment de què, per sort o per desgràcia, forma part molta de l'acti­vi­tat espor­tiva d'alta com­pe­tició; cal regu­lar-la, però no deixa de ser això, una gran empresa que genera tre­ball i cir­cu­lació de béns i de diners. Però sí que trobo alar­mant que alguns espor­tis­tes d'elit es pen­sin que no són d'aquest món, no a l'estil rei­vin­di­ca­tiu de Rai­mon i el seu “diguem no” de fa tants anys, sinó a l'inrevés, amb l'arrogància de qui està per damunt de tot allò a què els pobres mor­tals estem sot­me­sos. Seria exa­ge­rat i injust dir que tots els espor­tis­tes són així: hi ha un munt d'espor­tis­tes com­pe­ti­tius ben reco­ne­guts soci­al­ment que saben for­jar una sàvia i sana imatge d'ells matei­xos amb què par­ti­ci­pen en la cons­trucció d'un tei­xit social millor. Però hi ha casos ben sonats de con­duc­tes escan­da­lo­ses. És ben recent el greu acci­dent de cotxe d'un cone­gut fut­bo­lista lla­ti­no­a­me­ricà que conduïa amb una taxa d'alco­hol a la sang molt i molt supe­rior a la per­mesa i que, segons ens han infor­mat alguns mit­jans, pre­te­nia tapar el fet gràcies al seu pres­tigi.

Cal­dria pen­sar-hi entre tots i anar con­fe­gint la nos­tra foguera espor­tiva de Sant Joan. Però qui en gau­di­ria? No hi ha ningú que pugui ser bene­fi­ci­ari de la festa i por­ta­dor de l'espe­rançada reno­vació anyal? Doncs sí, hi ha tan­tes i tan­tes per­so­nes invo­lu­cra­des en el món de l'esport que són nobles i dig­nes, exem­plars. Per­so­nes que no fan soroll i per això són menys reco­ne­gu­des, menys mediàtiques. No caben totes en aquesta pàgina. Però vull esmen­tar-ne una, en sin­gu­lar col·lec­tiu: l'afició ciu­ta­dana que anima els cor­re­dors de les cur­ses de fons, com ara la marató de Bar­ce­lona i tan­tes altres.

Recordo la dar­rera marató de Bar­ce­lona. La vaig seguir una estona al Paral·lel, a prop de la plaça d'Espa­nya, allà on els cor­re­dors, espe­ci­al­ment els menys com­pe­ti­tius, ja comen­cen a veure el final però arros­se­guen el can­sa­ment immens dels molts quilòmetres ja cor­re­guts. Els gua­nya­dors ja havien pas­sat. A poc a poc, ana­ven pas­sant aquell gros de cor­re­dors que fan una marató sim­ple­ment amb l'objec­tiu d'aca­bar-la i de fer el millor resul­tat pos­si­ble, que no com­pe­tei­xen amb ningú sinó amb ells matei­xos i el seu espe­rit espor­tiu d'esforç i màxima pres­tació per­so­nal. Doncs bé, l'estona se'm va anar allar­gant perquè l'espec­ta­cle era fantàstic, no pels cor­re­dors, veri­ta­bles pro­ta­go­nis­tes de l'esde­ve­ni­ment espor­tiu, sinó també pel nombrós públic que ani­mava amb el cor a la mà, amb sim­pa­tia i com­pa­nyo­nia, els fati­gats cor­re­dors, tots ells, els uns i els altres, perquè a aque­lles alçades tots, cer­ta­ment tots, eren merei­xe­dors d'aquest enco­rat­ja­ment. Aquest públic em va robar el cor. No volia que guanyés ningú en espe­cial, volia que guanyés tot­hom. Ells, aquests bons ciu­ta­dans i amants de l'esport, merei­xen fer la millor revet­lla de Sant Joan al vol­tant de la foguera dels tras­tos vells.