A FONS
La foguera de Sant Joan
S'acaba el curs, s'apropen les vacances, arriba l'estiu, els dies es fan llargs i ho celebrem, ben especialment amb la revetlla de Sant Joan: la coca, el cava i la tradicional foguera. Una foguera que s'acostumava a muntar amb fustes velles, de mobles en desús, recollides durant l'any. La pirotècnia, els focs d'artifici i els tradicionals petards omplen de llum i de soroll els carrers de viles i ciutats del nostre petit país en aquest vespre de festa. Doncs, apa, fem una bona foguera de Sant Joan amb la fusta vella que podem llençar perquè no ens cal, o perquè està corcada, o perquè és vella, molt vella i tronada. El foc purificador signifiqui l'impuls d'un renéixer i d'una renovació. I això també en el món de l'esport.
Jo voldria llençar a la foguera algunes pràctiques esportives poc edificants. N'hem tingut un bon grapat, força i de sobres. Una de ben sonada ha estat l'esclat de l'escàndol de corrupció al si de la FIFA, esclat que s'ha produït en ple procés d'elecció del seu renovat que no renovador president, Joseph Blatter, que s'ha sentit obligat a presentar la dimissió després d'haver acceptat la renovació amb una alegria i sentiment d'èxit, potser d'inconsciència, o de gosadia provocativa, que colpeixen l'ànima tranquil·la del ciutadà que segueix les notícies esportives. Sí, cal tenir-ho ben present, els organismes esportius estan sovint esquitxats per pràctiques il·lícites que cal revelar i denunciar, no més, però tampoc menys, que els organismes polítics que han estat a la picota al llarg de tot l'any i han rebut la seva especial cremada amb les darreres eleccions municipals i, en alguns llocs de l'Estat espanyol, autonòmiques.
També voldria llençar a la foguera alguns costums de certs seguidors esportius que, incapaços de trobar motius saludables de gaudi personal, troben en l'agressió verbal i física de l'adversari ocasió de satisfacció personal i d'identificació social. La mort d'un membre d'un d'aquest grups agressius, en el decurs d'una baralla programada entre dos grups d'ultres de dos equips de futbol de primera divisió, esdeveniment encara sota investigació judicial, és el resultat dolorós d'aquests costums que cal denunciar i exiliar del món esportiu.
També voldria llençar a la foguera de Sant Joan certs estils de vida poc exemplars d'alguns dels nostres esportistes d'elit. No em refereixo al que guanyen, que ja mereixeria algunes reflexions en un escenari social complex. Ni pretenc ser un purità fonamentalista envers la indiscutible empresa que significa l'oci i l'entreteniment de què, per sort o per desgràcia, forma part molta de l'activitat esportiva d'alta competició; cal regular-la, però no deixa de ser això, una gran empresa que genera treball i circulació de béns i de diners. Però sí que trobo alarmant que alguns esportistes d'elit es pensin que no són d'aquest món, no a l'estil reivindicatiu de Raimon i el seu “diguem no” de fa tants anys, sinó a l'inrevés, amb l'arrogància de qui està per damunt de tot allò a què els pobres mortals estem sotmesos. Seria exagerat i injust dir que tots els esportistes són així: hi ha un munt d'esportistes competitius ben reconeguts socialment que saben forjar una sàvia i sana imatge d'ells mateixos amb què participen en la construcció d'un teixit social millor. Però hi ha casos ben sonats de conductes escandaloses. És ben recent el greu accident de cotxe d'un conegut futbolista llatinoamericà que conduïa amb una taxa d'alcohol a la sang molt i molt superior a la permesa i que, segons ens han informat alguns mitjans, pretenia tapar el fet gràcies al seu prestigi.
Caldria pensar-hi entre tots i anar confegint la nostra foguera esportiva de Sant Joan. Però qui en gaudiria? No hi ha ningú que pugui ser beneficiari de la festa i portador de l'esperançada renovació anyal? Doncs sí, hi ha tantes i tantes persones involucrades en el món de l'esport que són nobles i dignes, exemplars. Persones que no fan soroll i per això són menys reconegudes, menys mediàtiques. No caben totes en aquesta pàgina. Però vull esmentar-ne una, en singular col·lectiu: l'afició ciutadana que anima els corredors de les curses de fons, com ara la marató de Barcelona i tantes altres.
Recordo la darrera marató de Barcelona. La vaig seguir una estona al Paral·lel, a prop de la plaça d'Espanya, allà on els corredors, especialment els menys competitius, ja comencen a veure el final però arrosseguen el cansament immens dels molts quilòmetres ja correguts. Els guanyadors ja havien passat. A poc a poc, anaven passant aquell gros de corredors que fan una marató simplement amb l'objectiu d'acabar-la i de fer el millor resultat possible, que no competeixen amb ningú sinó amb ells mateixos i el seu esperit esportiu d'esforç i màxima prestació personal. Doncs bé, l'estona se'm va anar allargant perquè l'espectacle era fantàstic, no pels corredors, veritables protagonistes de l'esdeveniment esportiu, sinó també pel nombrós públic que animava amb el cor a la mà, amb simpatia i companyonia, els fatigats corredors, tots ells, els uns i els altres, perquè a aquelles alçades tots, certament tots, eren mereixedors d'aquest encoratjament. Aquest públic em va robar el cor. No volia que guanyés ningú en especial, volia que guanyés tothom. Ells, aquests bons ciutadans i amants de l'esport, mereixen fer la millor revetlla de Sant Joan al voltant de la foguera dels trastos vells.