Les dues sirenes de la sorra
Vòlei platja. Amb el somni del Rio a l'horitzó, les catalanes Amaranta Fernández i Ester Ribera, terceres en el rànquing estatal, competeixen tot l'estiu de platja en platja per tot el món
Són quarts de set i sona el despertador en un molt calorós matí d'estiu. Ester Ribera (35 anys, Sant Pol) i Amaranta Fernández (31, Mataró) s'aixequen ben d'hora ben d'hora per començar a entrenar-se, a tres quarts de vuit, a la sorra del Club Nàutic El Masnou, la segona casa de la millor parella catalana de vòlei platja i tercera espanyola. Tres hores i mitja de suor, amb sessió de peses inclosa. “Tenim clar el que sacrifiquem. El més important és el físic i el cap. La compenetració és clau, però també els objectius. És molt bèstia, perquè gairebé és un esport individual. I econòmicament, només si ets top ten guanyes diners”, explica la parella, encara recuperant-se de l'entrenament.
Amb el somni dels Jocs Olímpics de Rio “complicat” però “no descartat”, Ester –llicenciada en INEF– i Amaranta –estudiant de fotografia– gaudeixen a la sorra del seu enamorament per un esport, enquadrat en un escenari idíl·lic. “És fonamental que t'agradi la platja. Si no t'agrada l'entorn...”, diu Ester. “Jo ja necessitava l'aire lliure”, recorda rient Amaranta, professional molts anys de vòlei pista. “El premi final és ara viatjar, la competició, però cansa. El que ens agrada és jugar”, afirmen les catalanes, que competeixen en una pista de sorra, tant a la platja com a la plaça d'una gran ciutat.
El preolímpic, al juny
Són ja dos anys competint al màxim nivell, amb el suport de la federació espanyola i la catalana, i amb l'aparador d'un exigent circuit europeu i mundial, on juguen amb les millors. El preolímpic del juny de l'any que ve serà de moment la darrera estació. Amb només una plaça per a Europa en joc. Difícil, però no impossible. La parella somia acompanyar la parella número 1 del rànquing i ja classificada per a Rio: Elsa Baquerizo i Liliana Fernández. Amb aquesta idea s'entrenen del gener al setembre.
La plata l'any passat en la prova internacional de Vaduz, a Liechtenstein, i el recent novè lloc als I Jocs de Bakú són de moment els seus millors èxits com a parella, en una relació esportiva fructífera i desitjada per totes dues fa temps. “Necessitava una jugadora alta i experimentada. La vaig anar a buscar. Va ser un encert”, recorda Ester. “M'ho va proposar dos anys abans. Quan vaig quedar lliure ens vam posar d'acord. De seguida vaig notar la química”, hi afegeix Amaranta, exinternacional absoluta i capitana espanyola de vòlei d'1,88 d'alçada i que no necessita presentació després de jugar a l'elit –Burgos, Albacete, Múrcia, Santeramo, Pavia, Sopot i Torino– durant tretze temporades, cinc a l'estranger.
Ester la defineix a la perfecció: “És una jugadora amb molta fortalesa mental i molt competitiva.” No escatima elogis tampoc Amaranta amb la seva parella de ball. “És una màquina de la sorra. El dia que s'ho cregui no la pararà ni Déu. Té molts anys de platja.” De platja en platja, amb un estiu ben carregat, Ester i Amaranta volen millorar el seu rànquing mundial de l'any passat (69è). “Ens queden ara moltes proves internacionals per sumar punts i remuntarem segur. Volem millorar”, diuen. Dues sirenes que triomfen fora de l'aigua.
LES PROTAGONISTES
La ‘tinenta O'Neil', jugant 14 anys
Es van conèixer als 20 anys a la residència Joaquim Blume. Però van seguir camins diferents. Ester Ribera ja ho va tenir clar des del principi. El 2001 va començar a jugar a vòlei platja, un esport al qual s'entrega en cos i ànima. En cos perquè per promocionar aquest esport i aconseguir patrocinadors fins i tot va tenir la iniciativa i el valor de posar mig nua amb altres jugadores a la revista Interviú. No va tenir la justa recompensa. A la seva llarga carrera un speaker en un torneig li va posar el sobrenom de tinenta O'Neil... Res més lluny de la realitat. Caràcter i exigència jugant, però simpatia total fora del camp.