El cos va dir que no era el dia. Tothom n'esperava molt, de mi. Quan vaig començar a córrer ja vaig veure que no em venia de gust, que no corria per mi. Ja feia uns dies que estava inquieta i incòmoda. Està sent una temporada molt dura i atapeïda: l'expedició a l'Himàlaia, el llibre, la família, els entrenaments... I vaig petar al km 8. No m'hi veia amb cor. Vaig notar una opressió i em vaig quedar buida. I això que vaig lluitar. Vaig aguantar fins al km 42, però allà vaig veure que el que estava fent no tenia sentit. Em va saber molt greu per la gent que em va venir a animar, però no podia més.

Ha estat tot molt inversemblant i estrany. Al Makalu, amb Ferran Latorre, fèiem el que tocava i ens trobàvem bé, però de sobte hi va haver el terratrèmol que va deixar deu mil morts al Nepal. En aquell moment no vam saber l'abast de la tragèdia. Quan hi va haver rèpliques ja ens vam preocupar només de marxar.

Ja es veurà si la corro, encara m'haig de decidir. Han passat moltes coses i ara mateix no estic per córrer. A més, aquell dia [19 de setembre] també hi ha l'acte central de Junts pel Sí.
Estem en un moment determinant per a Catalunya, i jo sempre he estat molt compromesa amb el país. Els esportistes ens hem d'involucrar més, trobo a faltar empenta.

He deixat de guanyar patrocinadors. Quan havíem de fer la portada del llibre vam rumiar molt què posar-hi. Amb una foto sense la senyera potser en vendríem molts a Espanya [la intenció és fer-ne una traducció al castellà], però quan vaig veure aquesta foto dels Sky Games a l'Alta Ribagorça [on va ser campiona del món] vaig pensar que seria la portada del meu llibre si algun dia n'escrivia algun.

Havia tingut diverses ofertes d'editorials i fins i tot n'havíem fet un esbós amb Carles Porta. Però el llibre el volia escriure jo. I m'ha anat molt bé com a teràpia. Acabava un capítol i era millor que guanyar una ultra. Ja tinc ganes d'escriure'n un altre. M'agrada escriure. Ho faig i em serveix per reflexionar. Aquí m'he despullat. És com dir: “Aquí teniu la meva història.”

Em vaig trencar l'astràgal del peu esquerre en un accident a Montserrat, el 2000, i els metges em van dir que probablement no tornaria a córrer. Allò era la meva vida, la meva passió, i de sobte es va acabar. Vaig estar deu anys sense córrer.

Probablement no seria on sóc ara. Aquella època era la dels raids d'aventura. Eren proves molt dures i potser m'hauria cremat i el meu cos estaria més deteriorat. Potser no hauria arribat als trenta anys amb aquesta força que encara desprenc.
El fet de poder tornar a córrer el 2010, sense tant dolor al peu, ha fet que la vida em regalés una segona oportunitat. I l'he agafada amb força.

El 2010 ja havia disputat amb la selecció catalana i havia guanyat una prova de la copa del món a Malàisia. Però on realment vaig fer el gran pas va ser a Cavalls del Vent 2011, la meva primera ultra. No hi anava amb cap pretensió i va ser l'esclat de la meva trajectòria. Vaig veure que la llarga distància em provava i ja vaig enfocar el 2012 cap a aquesta disciplina.

Volia fer la carrera més curta que em garantís el futur més fàcil per tenir temps lliure per escalar i córrer per la muntanya. Amb nou mesos d'escola et garanties un sou digne i temps lliure. Vaig passar les oposicions i amb 21 anys vaig entrar al grup de muntanya. Vaig participar en el rescat de les víctimes de la tragèdia del Balandrau, que va ser molt dur. Però després em vaig tancar a la comissaria de Manresa, i jo necessito aire lliure. Llavors vaig reprendre el somni de ser bombera. Va ser una oposició molt més dura. El primer cop vaig aprovar, però no vaig entrar per punts, i la segona, el 2005, vaig ser tercera de dos mil opositors.

Després de sis o set hores, quan tot el cos et fa mal, has de continuar avançant. El mal és normal que hi sigui, perquè estàs fent un exercici físic excepcional. En aquest punt la ment comença a treballar. Si no hi ha res greu, som capaços de tot. La ment és el motor de l'èxit. Et fa continuar. Al final el dolor disminuirà i vindrà una cosa millor, que és assaborir el fet d'haver arribat o d'haver guanyat.

Jo segmento la cursa i em marco petites metes i incentius. No penso que a davant hi tinc 170 quilòmetres. Algun cop he pensat que sóc a l'època medieval i que he de portar una carta al rei de manera urgent. Et muntes pel·lícules. Si les expliqués la gent es pensaria que no hi sóc tota.

Farem una expedició la tardor del 2016 amb Mireia Miró i l'alpinista italiana Tamara Lunger. L'hem d'acabar de perfilar, però volem fer tres cims de tres cotes diferents.