L'únic jugador català (del Principat, és clar) que figura amb tres punts en la història dels mundials de rugbi és Ferran Velazco (1976), un històric de la UE Santboiana que va formar part d'una de les últimes generacions d'or d'aquest esport al nostre país. L'antic internacional recorda encara perfectament el xut que va clavar a pals a Murrayfield (Edimburg) el 10 d'octubre del 1999 contra els llegendaris Springboks, que defensaven el famós títol d'Invictus i que van acabar imposant-se 47-3. Va ser un duel en què, com era d'esperar, l'equip de la federació espanyola va defensar-se com va poder davant els atacs dels sud-africans. “Era suplent i el que havia xutat abans meu havia fallat algun xut. I vaig dir: «Ara és la meva.»” Els altres dos partits van ser l'Espanya-Uruguai (15-27, 2 d'octubre) i l'Espanya-Escòcia (0-48, 16 d'octubre).

Tots els jugadors del combinat espanyol sabien que classificar-se per a aquell mundial era una oportunitat única ja que s'havia ampliat el nombre d'equips de 20 a 24. “Ens ho vam jugar contra Portugal i en aquella època érem millors que ells, no com ara”, assenyala Velazco, que admet que el rugbi espanyol ha anat enrere des d'aquella cita en la copa del món. El 1999 l'equip ja va tenir problemes per fer-se valer als despatxos tot i arribar a la màxima competició internacional. “El CSD no ens va donar cap ajuda fins que ens vam classificar, una cosa que no enteníem ja que érem tots amateurs.”

A banda de Velazco (1,79 m), que podia jugar de tanca o d'obertura, en la selecció hi havia cinc jugadors catalans més, tots de la Santboiana: el gran capità Alberto Malo, Oriol Ripol –que el 2003 seria seleccionat per jugar amb els Barbarians–, Steve Tuineau –nascut a Tonga–, Jordi Camps i Víctor Torres. Les derrotes de l'equip espanyol contra Escòcia i Sud-àfrica van ser previsibles, però molt més decents que alguns resultats molt més escandalosos, com ara el Nova Zelanda-Itàlia (101-3) o l'Anglaterra-Tonga (101-10). A la llarga, però, els progressos d'Itàlia i Tonga serien evidents, a diferència dels del rugbi espanyol.

En les semifinals d'aquell mundial es viuria probablement un dels millors partits de tots els temps, el Nova Zelanda-França (31-43). “És veritat que el rugbi ara ha canviat molt i és més físic, però quan veig els All Blacks gaudeixo perquè fan un joc extraordinari”, diu Velazco, que confia que la final d'aquest mundial sigui, sobretot, divertida. “Sóc un All Black, però crec que Austràlia plantarà cara i veurem un molt bon partit, que és el que més interessa a tothom.”