1) Estadi d'El Biar i Estadi Municipal de Belcourt, Alger (Algèria), 1957

En plena batalla d'Alger, un dels episodis cabdals de la guerra per la independència algeriana que va enfrontar els paracaigudistes de l'exèrcit francès –comandats pel general Massu– amb la insurgència del Front d'Alliberament Nacional (FLN) algerià, els independentistes van decidir colpejar la població colona atacant una de les concentracions de gent més grans que es produïen a l'Algèria colonial i que no era cap altra que la que s'aplegava els diumenges en els partits de la lliga local. Així doncs, el 10 de febrer de 1957, de manera gairebé simultània, van esclatar diverses bombes als estadis d'El Biar i al municipal de Belcourt, que havien estat introduïdes a les grades per joves estudiants musulmanes. El balanç va ser tràgic, 10 morts i 45 ferits. Les explosions no només van provocar el pànic, sinó que van desencadenar la irada resposta dels colons francesos espectadors del partit, que van assassinar dos musulmans presents a l'estadi, un dels quals venia gelats entre el públic.

2) Vila olímpica, Munic (Alemanya), 1972

Els Jocs Olímpics de Munic de 1972 passaran a la història per Mark Spitz, però, sobretot, pels fets que el 5 i 6 de setembre van succeir a la vila olímpica de la ciutat quan un escamot palestí de l'organització Setembre Negre va prendre com a hostatges onze integrants de l'equip de lluita d'Israel per demanar, a canvi, l'alliberament de 234 militants palestins presos a Israel i dels membres del grup armat alemany Fracció de l'Exèrcit Roig (RAF), Andreas Baader i Ulrike Meinhof, empresonats a l'Alemanya federal.

Després que segrestadors i retinguts fossin traslladats a una base aèria, les autoritats alemanyes van intentar l'alliberament dels ostatges, que va resultar fallit i va deixar un trist balanç: els onze atletes israelians, els cinc militants palestins i un policia alemany, morts en l'operació. Sorprenentment, després de 24 hores de suspensió, els Jocs van continuar gairebé amb tota normalitat.

3) Parc Olímpic del Centenari, Atlanta (Estats Units), 1996

Una altra cita olímpica que es va veure tacada de sang va ser la d'Atlanta 1996, si bé en una magnitud certament inferior a la de Munic. En plena celebració dels Jocs, el 27 de juliol de 1996, el Parc Olímpic del Centenari, l'espai dissenyat per ser el centre neuràlgic de l'activitat lúdica de la ciutat durant la cita olímpica, va ser objecte d'un atemptat mentre s'hi celebrava un concert. Eric Robert Rudolph, un militant antiavortista nord-americà proper a les milícies d'extrema dreta i als moviments catòlics extremistes hostils al govern federal, va dipositar tres bombes al parc que van provocar un mort i més de cent ferits. El funest balanç es va ampliar quan un periodista turc va morir d'un atac de cor mentre es dirigia a l'escena de l'atemptat. Amb la seva acció, Rudolph pretenia aturar la celebració dels Jocs Olímpics i, fonamentalment, atacar així un govern que considerava proavortista.

4) Marató de Sri Lanka, Colombo (Sri Lanka), 2008

El 6 d'abril del 2008 Sri Lanka es preparava per donar inici a la commemoració del seu nou any amb la celebració d'una marató pels carrers de Colombo, la seva capital comercial. En el mateix moment de l'inici de la cursa, un suïcida, membre dels Tigres d'Alliberament Tàmils, va activar una bomba que va deixar un balanç de quinze morts i gairebé un centenar de ferits. L'impacte a Sri Lanka va ser majúscul, ja que entre els morts hi havia el ministre Jeyarai Fernandopulle, que donava el tret de sortida a la prova, així com també un oficial de l'exèrcit, un antic atleta olímpic i l'entrenador de l'equip d'atletisme.

5) Estadi Gaddafi, Lahore (Pakistan), 2009

Sri Lanka va ser protagonista d'un nou atemptat, aquest cop, però, contra la seva selecció de criquet, que s'havia desplaçat fins a Lahore per enfrontar-se amb la selecció pakistanesa. El 3 de març del 2009, mentre l'equip de Sri Lanka es desplaçava cap a l'estadi on s'havia de disputar el partit, l'autocar que traslladava la selecció va ser atacat per un escamot de Lashkar-e-Jhangvi, l'Exèrcit de Jhangvi, un grup armat sunnita pakistanès proper a Al-Qaida.

El balanç de l'atemptat va ser de vuit morts (sis policies que participaven en l'escorta de l'autocar de la selecció de Sri Lanka i dos civils que eren presents a l'indret de l'atac) i una desena de ferits, entre els quals sis jugadors de la selecció de criquet de Sri Lanka. Al marge de la suspensió del partit, l'atemptat va provocar que el mundial de criquet del 2011, que havia de ser organitzat conjuntament pel Pakistan, Sri Lanka i Bangladesh, se celebrés de manera conjunta però substituint l'Índia pel Pakistan com a tercer país amfitrió.

6) Estadi de Shah Hasan Khel (Pakistan), 2010

L'atemptat més mortífer en un recinte esportiu va tenir lloc l'1 de gener del 2010 a l'estadi de la localitat de Shah Hasan Khel, situada al nord del Pakistan, prop de la frontera amb l'Afganistan, quan s'hi disputava un partit de voleibol entre equips masculins locals. Un suïcida va atacar els pocs centenars de persones que presenciaven el partit amb un cotxe carregat d'explosius que va provocar 105 morts i més d'un centenar de ferits. Tot i no existir reivindicació explícita de l'atemptat, tot fa pensar que va ser obra dels talibans en un acte de represàlia contra la població per haver format una milícia progovernamental oposada a l'extremisme islamista.

7) Frontera entre el Congo i Angola (Angola), 2010

El 8 de gener del 2010, després d'una estada de preparació al Congo, la selecció del Togo es dirigia a Angola en autocar per participar en la copa d'Àfrica de Nacions que s'havia d'iniciar al cap de dos dies. Al seu pas per la Cabinda, la comitiva togolesa va ser atacada per un escamot de les Forces d'Alliberament de l'Estat de Cabinda que pretenien atacar els membres de l'exèrcit angolès que escortaven la selecció. L'atac va provocar dos morts, entre els quals el conductor de l'autocar, i va deixar nou ferits entre els integrants de la selecció del Togo, que, lògicament, es va retirar de la competició.

8) Estadi Chinnaswamy, Bangalore (Índia), 2010

El 17 d'abril del 2010, poc abans de l'inici del partit de criquet que havia d'enfrontar el club local, els Bangalore Royal Challengers, amb els Mumbai Indians, dues bombes van esclatar a l'interior de l'Estadi Chinnaswamy, mentre que una tercera era trobada i desactivada a l'exterior. Tot i no causar víctimes mortals, les explosions van ferir quinze persones i van provocar el pànic entre els assistents al partit. Malgrat el dramàtic succés, el partit es va jugar, això sí amb una hora de retard respecte a l'horari previst. Mesos després de l'atac, el dirigent del Partit Democràtic del Poble, l'islamista Abdul Naseer Madani, va assumir la responsabilitat de l'atemptat.

9) Marató de Boston (EUA), 2013

El 15 d'abril del 2013 una marató va ser de nou l'objecte d'un atemptat. A diferència de Sri Lanka, el 2008, a Boston les explosions es van produir a l'arribada de la cursa. De fet, ja feia gairebé tres hores que els guanyadors de la prova havien creuat la línia de meta quan van explotar, a l'altura de la línia d'arribada, dues bombes que van provocar tres morts i centenars de ferits. Els responsables de l'acció van ser dos germans, Tamerlan i Dzhokhar Tsarnaev, d'origen txetxè però establerts als Estats Units des de la infantesa.

10) Estadi de Mubi (Nigèria), 2014

L'1 de juny del 2014 va ser la localitat nigeriana de Mubi la que va ser escenari d'un atemptat contra un esdeveniment esportiu. Poc després de la celebració d'un partit de futbol entre equips locals a l'estadi de Mubi, un cotxe bomba va esclatar enmig dels espectadors. L'atemptat va costar la vida a 40 persones i va deixar desenes de ferits. Malgrat la falta de reivindicacions formals, totes les fonts van assenyalar com a responsable de l'acció terrorista el grup Boko Haram, una organització fonamentalista islàmica nigeriana.

El repàs a aquests atemptats que han tingut lloc en territoris diversos i que responen a l'actuació d'organitzacions o individus sovint ideològicament antagònics ens dóna una bona mostra de com l'esport ha estat, massa sovint, en el punt de mira de l'acció violenta a causa de l'efecte multiplicador que atemptar contra grans esdeveniments esportius provoca. Uns atemptats que no han de modificar l'objectiu final de la pràctica esportiva que no és cap altre que el d'unir la gent i no pas enfrontar-la. Esperem que continuï sent així.