És un reco­nei­xe­ment a la feina feta tant en l'àmbit del ser­vei públic i de la política en gene­ral, com a la feina feta en la JNC i aquests últims anys al cos­tat d'Ivan Tibau al Con­sell Català. D'altra banda, és una opor­tu­ni­tat per estar al cap­da­vant de l'esport del meu país en uns moments tan sin­gu­lars com els que vivim i que penso que no es tor­na­ran a repe­tir. Això té ris­cos. És evi­dent que tenim poc temps i hem d'ali­near mol­tes peces, però ho afron­tem amb con­fiança.

En divuit o pot­ser dis­set mesos hem de fer dues fei­nes en paral·lel. En l'esport tenim un marc legal regu­lat i dins d'aques­tes regles del joc hem d'enfor­tir el nos­tre esport. Què vol dir això? Doncs que hem d'estar al cos­tat dels 17.000 clubs que hi ha al país, dels con­sells espor­tius, de les fede­ra­ci­ons i dels espor­tis­tes. En paral·lel, sabem que l'esport no pot que­dar al marge del procés naci­o­nal. Hem de cons­truir la pro­posta d'estruc­tura d'estat que posa­rem al ser­vei de l'esport català per si d'aquí a dis­set mesos el poble de Cata­lu­nya diu que sí i ens inde­pen­dit­zem. Tre­ba­llem en dues velo­ci­tats, una per reforçar el que estem fent i l'altra per obser­var què passa en altres països del món i tenir-ho tot a punt per quan es digui que sí a la inde­pendència.

L'objec­tiu és acon­se­guir-los i ho he d'inten­tar per la via dels pres­su­pos­tos públics fent enten­dre que gene­rar més recur­sos per a l'esport és posi­tiu per a la ciu­ta­da­nia, però també he de cer­car recur­sos per altres vies. Dit això, ningú ha de pen­sar que tor­na­rem als nivells del 2007, de l'època de bonança.

No. Aquest és un govern tan plu­ral que el nos­tre diàleg ens enfor­teix a tots. Des d'un punt de vista de bene­fici per al país, des­ti­nar recur­sos a l'esport vol dir estal­viar-ne en sani­tat, edu­cació i infra­es­truc­tu­res.

És cert. Una de les fei­nes que tenim és fer peda­go­gia en l'esfera pública i fer enten­dre que ani­rem més bé si som un país salu­da­ble, si hi ha més gent que fa una hora d'esport al dia i ha d'anar menys al metge, és més feliç... Un dels grans objec­tius que ens vam mar­car com a país en el recent Congrés de l'Esport Català va ser posar fi al seden­ta­risme. Hau­rem de picar pedra perquè tot­hom ho enten­gui encara que sigui en només dis­set mesos.

És bo que tots els actors que con­for­men el sec­tor espor­tiu expres­sin les seves idees. M'interessa que hi hagi fede­ra­ci­ons for­tes, però també un govern fort, que no vol dir un govern inter­ven­ci­o­nista, sinó un govern que té molt clares qui­nes són les seves fun­ci­ons. Hi ha una línia ver­me­lla que hem de pro­cu­rar no tra­ves­sar, que és que la política l'ha de fer el govern. Si ens ente­nem des d'aquest punt de vista, penso que hi haurà una bona entesa. La nos­tra posició és clara. L'esport és una política pública molt impor­tant. No hi ha cap altre àmbit que tin­gui la capa­ci­tat de trans­for­mació social que té l'esport. Par­tint d'aquesta base, el que convé és veure com defi­nim un nou model. A Cata­lu­nya el que ens ha anat bé són els con­certs, que en l'esport ja s'estan apli­cant. La política espor­tiva no la podem fer sols, sinó que ani­rem de bra­cet del sec­tor. I de fet ja n'he par­lat amb els pre­si­dents de la Unió de Con­sells Espor­tius, de la UFEC i de la Pla­ta­forma Pro Selec­ci­ons.

De moment, hem d'accep­tar el marc que tenim. Diven­dres em vaig reu­nir amb el pre­si­dent del CSD, Miguel Car­de­nal, a Madrid. Amb Ivan Tibau vaig apren­dre que en les rela­ci­ons sem­pre ha de pre­val­dre la cor­di­a­li­tat. Som en un any olímpic i això vol dir que hi ha espor­tis­tes espa­nyols que uti­lit­zen ins­tal·laci­ons nos­tres, com el CAR de Sant Cugat, i que hi ha espor­tis­tes cata­lans que han de for­mar part dels equips olímpics que ani­ran a Rio amb les dele­ga­ci­ons esta­tals. El que toca ara és no alte­rar els espor­tis­tes d'una banda i de l'altra. Però per la nos­tra part la volun­tat de diàleg i de res­pecte ins­ti­tu­ci­o­nal con­ti­nua intacta. Més enllà de tots els greu­ges que tenim a la taula per resol­dre, hem de sig­nar el con­veni del CAR per al 2016, però les dues parts som cons­ci­ents que per resol­dre alguna cosa hem de veure com queda l'esce­nari polític.

Les dades ho con­fir­men. A Lon­dres, dels 282 espor­tis­tes espa­nyols, 89 eren cata­lans i 8 de les 17 meda­lles espa­nyo­les es van acon­se­guir amb apor­tació cata­lana. Ells són els pri­mers interes­sats que els espor­tis­tes cata­lans esti­guin ben inte­grats als seus equips. Veu­rem a Tòquio 2020 si això ha can­viat.

Sí, però no hem renun­ciat mai a la repre­sen­tació de Cata­lu­nya al món, ja sigui amb les 21 fede­ra­ci­ons reco­ne­gu­des o aju­dant a clubs i espor­tis­tes a por­tar el nom de Cata­lu­nya al món. Hi ha altres fede­ra­ci­ons interes­sa­des a ser reco­ne­gu­des i en par­la­rem, però l'objec­tiu ara tots sabem quin és: acom­pa­nyar les 71 fede­ra­ci­ons cata­la­nes en el procés d'inte­gració defi­ni­tiva a les seves res­pec­ti­ves fede­ra­ci­ons inter­na­ci­o­nals l'endemà mateix de la inde­pendència.

Fa mig any que l'equip de govern ha ater­rat i se'ls ha de donar més temps. La comis­si­o­nada d'Esports, Marta Car­ranza, té molt clar que Bar­ce­lona ha de ser una gran capi­tal per a esde­ve­ni­ments espor­tius. Amb el temps veu­rem algun gest que ens ho demos­trarà. Els Roller Games s'han ajor­nat dos anys (2019), però s'aca­ba­ran fent i nosal­tres man­te­nim que la can­di­da­tura olímpica Bar­ce­lona-Piri­neus és una molt bona opor­tu­ni­tat per al ter­ri­tori.

És evi­dent que hi ha una pri­o­rit­zació de recur­sos dife­rents, però no he obser­vat acti­tuds hos­tils envers l'esport. Res­pecte al Cir­cuit, és evi­dent que és una situ­ació com­pli­cada, perquè és una ins­tal·lació defi­citària que té uns cos­tos de man­te­ni­ment molt cars. La nos­tra feina i la del Cir­cuit serà com­pen­sar l'apor­tació infe­rior de l'Ajun­ta­ment amb altres recur­sos. Com a país no ens podem per­me­tre el luxe de renun­ciar al Cir­cuit, així sí que ho tinc clar.

Actuar amb sen­tit comú i defen­sar la lli­ber­tat d'expressió, també als esta­dis de fut­bol i fer-ho amb totes les eines de què dis­po­sem i al cos­tat del club.

Si el moment del país no fos el que és, això no hau­ria pas­sat. És la meva opinió.

L'esport no queda al marge de l'hos­ti­li­tat que genera en alguns àmbits de l'Estat tot allò que repre­senta Cata­lu­nya, però no és una cosa majo­ritària.

No tinc espe­rança que canviï cap acti­tud de ningú; però neces­sito donar l'opor­tu­ni­tat als meus inter­lo­cu­tors per seure amb ells i plan­te­jar-nos els temes que durant uns mesos tin­drem en comú. Seré cor­dial amb les for­mes, però radi­cal en els plan­te­ja­ments. Recla­maré can­vis en allò que ens fa mal i dei­xaré clar que anem cap a un futur dife­rent.

Nosal­tres tenim un estudi metòdic i científic que ens diu que un dels àmbits en què ens ani­ria molt bé la inde­pendència és
l'espor­tiu. Qui vul­gui posar això en dubte, que pre­senti altres
estu­dis.

Cada vegada menys, tot­hom té clar que el Barça jugarà on vul­gui. Si som un estat inde­pen­dent el que compta és que serem un país nor­mal i també olímpic.

És una bona notícia perquè ha solu­ci­o­nat la seva situ­ació econòmica i ara és un club més
esta­ble.