A la meta d'Olot hi faltava en Carrera

Va resul­tar estra­nya l'arri­bada de la Volta d'ahir a Olot. A la meta no hi havia en Josep Maria Car­rera, xer­rant amb un i amb l'altre, o donant un cop de mà als orga­nit­za­dors. En Josep ens va dei­xar la set­mana pas­sada i el ciclisme olotí ha que­dat –per­do­neu-me el tòpic– orfe. En Josep, amb aquell xan­dall ver­mell de can Noel del seu Club Ciclista Olot Infan­til, for­mava part del pai­satge de les cur­ses, però també de les reu­ni­ons per pre­pa­rar una com­pe­tició o per convèncer les mares que dei­xes­sin córrer el nen o la nena. A en Josep el vaig conèixer fa molts anys, com a bar­ber. Igual que el meu pare, era de Tar­ra­gona. Havia arri­bat a Olot per fer el sol­dat, s'hi va esta­blir i s'hi va casar. En Josep em tallava els cabells a la per­ru­que­ria que tenia a la plaça dels Gegants, poste­ri­or­ment tras­lla­dada davant de les Mon­ges. Men­tre feia anar les tiso­res no parava de par­lar de les cur­ses que havia cor­re­gut d'afi­ci­o­nat, dels famo­sos que conei­xia, dels pen­dents d'una o una altra collada, d'un esprint del Giro que havia lle­git al Mundo Depor­tivo, de les pro­e­ses del seu admi­rat Mauri... En aque­lla bar­be­ria es va reclu­tar molta gent com jo per a la causa del ciclisme. M'agra­da­ria que el cel d'en Car­rera fos un lloc des d'on es veies­sin els finals d'etapa i que de la d'ahir no se n'hagués per­dut ni un detall.