L'Atlètic es va classificar diumenge, a Amsterdam, per a la seva primera final a quatre de l'EHL de la seva història. Després del canvi de format del 2007, els terrassencs mai havien arribat tan lluny en la màxima competició continental, un torneig amb el qual havien mantingut un idil·li anys abans. A més, just abans de l'estrena de la nova EHL, el doble campió d'Europa havia encadenat dos subcampionats (2006 i 2007) i una medalla de bronze (2005). “Les coses han canviat molt. En aquell Atlètic jugaven homes de la talla de Santi Freixa, Pep Sànchez, Andreu Enrich, Sergi Enrique i un llarg etcètera. A més, amb el nou format, és més complicat arribar a la fase decisiva”, considera el capità terrassenc, Marc Sallés. Sallés, que el 2007 estava fent el salt del Vallès al primer equip groc, recorda que aquell subcampionat del 2007 va ser agre, en comparació amb el premi que suposa jugar la final four europea el mes de maig vinent. “Arribar on hem arribat ja és històric. I a més, amb gent jove de la casa. Tot el que ve és un premi. No sabria ni descriure què passaria si guanyéssim. Hem d'arribar molt preparats per donar guerra al Kampong, com ja vam fer, a Amsterdam amb els Dragons i el Leuven”, comenta.

Els dos conjunts belgues van ser els dos esculls abans de certificar el pas a la final a quatre. “Teníem assumit que no érem favorits i ens vam dedicar a fer bé el que sabem fer. Vam defensar a la perfecció i vam aprofitar les possibilitats en atac”, afirma Sallés, que creu que el pes de la superioritat va pesar molt als seus rivals. “Els Dragons tenien set o vuit internacionals a l'equip titular, eren totalment favorits”, concreta el capità.

Després de la gesta històrica, l'Atlètic torna a la competició domèstica contra el líder, el Polo. Sallés assegura que el duel contra els barcelonins de la copa del Rei que van perdre 4-0 “va servir per adonar-nos que fent la guerra pel nostre compte no anem enlloc”. “Ens hem sabut refer. [..] Hem de tocar de peus a terra i no pensar més en Europa. Ja arribarà. Tenim un mes d'abril molt dur”, conclou.