Quan l'egarenc Roger Matalonga (4 de juliol del 1983) veu a la televisió el gegant John Isner esbossa un somriure. Ja fa gairebé una dècada, Matalonga i el tennista americà –l'actual número 16 de l'ATP– es van veure les cares en la segona fase del torneig de final de temporada de la NCAA, l'organització que agrupa tots els esports universitaris dels Estats Units. “Havia de ser el meu últim partit. Ell arribava com a favorit i jo ja donava per bo el meu comiat”, comenta. Però contra tot pronòstic, l'egarenc va superar Isner 7/6 i 6/4. “A vegades penso que és surrealista, que això no pot haver passat. Però llavors obro el Google, ho busco i ho recordo”, comenta somrient. Aquell triomf, a més, li va servir per distingir-se com un All-American, guardó que es dóna als setze millors jugadors de la NCAA de cada any i que feia deu temporades que cap tennista de la Universitat d'Arizona –on Matalonga va fer els quatre cursos de College Tennis– aconseguia. Va ser el colofó d'una etapa en què l'egarenc assegura que es va conèixer com a jugador. “Va ser una gran experiència, vaig jugar en un nivell de tennis molt alt, vaig aconseguir ser un jugador sòlid però no tenia cops guanyadors i ho vaig deixar córrer”, recorda Matalonga.

L'egarenc va penjar la raqueta després d'aquell triomf. Enrere quedaven les pistes de terra batuda de l'Egara, els campionats d'Espanya, les hores amb Jordi Arrese –que va ser mentor seu durant un parell d'anys–, els primers viatges internacionals i, sobretot, l'aventura americana. Aquella interessant carrera tennística, però, havia tingut durant molts anys un company de viatge, l'hoquei sobre herba. “Quan era petit practicava els dos esports de manera igual. Vaig anar creixent i vaig començar a dedicar més esforços al tennis”, explica. Fins als 16 anys, Matalonga compartia vestidor amb una generació de jugadors de la talla de David Alegre, Edu Arbós, Quico Cortès, Pau Quemada, Jordi Carrera i un llarg etcètera. “Ells han jugat Jocs Olímpics amb la selecció espanyola, han viscut experiències que, si hagués continuat jugant a hoquei sobre herba, potser les hagués viscut amb ells”, explica l'actual jugador del Júnior de Sant Cugat, format a l'Egara. Durant els anys en què compaginava el tennis amb l'hoquei sobre herba, Roger Matalonga era un assidu de les seleccions espanyoles de base.

A mesura que passaven els anys, però, compaginar els dos esports era més complicat, els esforços eren gairebé exclusius per al tennis i el mateix pes de les competicions va fer que Matalonga pengés definitivament l'estic. Aleshores, l'egarenc ja disputava tornejos Futures, el graó inicial del circuit internacional de tennis. I competia amb jugadors de la talla de Rafa Nadal, David Ferrer o Fernando Verdasco. Va ser aleshores que va decidir fer les Amèriques.

“Vaig ser dels primers tennistes a provar sort en el tennis universitari americà. Després n'han vingut molts més”, recorda. Un entrenador mexicà es va fixar amb Matalonga i va decidir apostar fort per ell. Es va endur l'egarenc als Estats Units, li va pagar uns cursos d'anglès mentre vivia i entrenava a casa seva i el vallesà va acabar decidint-se per la Universitat d'Arizona, on va estar-hi quatre anys. “És una època en què no pots anar a mitges tintes. Ho has de donar tot perquè és una oportunitat molt gran”, comenta Matalonga. I així ho va fer; posant la cirereta final amb el triomf a John Isner.

Aleshores, l'espina d'haver deixat l'hoquei sobre herba va pesar molt i Matalonga va tornar a Terrassa. “El joc havia canviat molt. Hi havia coses que jo desconeixia del tot”, reconeix. L'Egara el va rebre amb els braços oberts, però ell encara no es veia preparat per fer el salt al primer equip. Va passar pel filial egarenc, pel Barça, pel Júnior i va estar uns mesos a Austràlia. Va aprendre molt, va renéixer com a jugador i va tornar a casa per jugar amb el seus amics, aquells que no havia oblidat mentre tenia la raqueta a les mans. “Vaig adoptar un perfil més físic i em vaig acabar guanyant el lloc, sense ser brillant”, comenta. Ara posa la seva veterania al servei del Júnior, un jove conjunt que intenta fer un salt qualitatiu per ser entre els quatre grans de la divisió d'honor. Però quan veu John Isner a la televisió somriu per sota el nas. N'hi ha ben bé per fer-ho.