Teoritzar sobre el favorit indiscutible de Roland Garros fins al 2104 va ser una qüestió de primària, com un fitxatge de la portera de Núñez. Rafa Nadal i prou. Nou títols entre el 2005 i el 2014 amb l'únic armistici del 2009, un accident, amb la cèlebre derrota contra el suec ja retirat Robin Soderling, eren un aval inqüestionable. En la pitjor temporada de la seva carrera, el balear, però, va cedir terreny l'any passat en quarts de final contra Novak Djokovic i va confirmar els dubtes i les pors que el van precedir abans i també després de París. Djokovic, que encara no hi ha sucat –tres finals perdudes–, va malbaratar la gran oportunitat. Encara es deu aixecar a mitjanit suat i amarat recordant aquell malson de final contra Stanimal. Federer no va fallar, en canvi, el 2009 amb Nadal fora de combat i va completar el Grand Slam que li faltava. Enguany, proclamar un favorit tan clar fa de mal dir.

Certament, Djokovic és el número u i fa una gran temporada –37-3 i 5 títols, que aviat és dit– malgrat haver perdut la final de Roma contra Andy Murray diumenge passat. Però haurà d'abstreure's dels precedents per completar la seva vitrina amb l'únic major que li falta. “És l'únic Grand Slam que em falta, i això em motiva. No és una obsessió. No m'agrada la paraula perquè no reflecteix l'emoció correcta”, sentencia el serbi, que va per la part de dalt del quadre amb Nadal. De fet, tos dos jugarien la semifinal el 3 de juny, el dia que el balear farà 30 anys. Per baix, es trobarien Murray i Wawrinka.

És indiscutible que Nadal ha reviscolat i és cada cop més a prop del seu nivell pretèrit. L'avalen els títols a Montecarlo i Barcelona i el nivell del seu joc, sense ansietats malgrat haver perdut tres cops contra Djokovic en tres enfrontaments en aquest 2016 –el darrer en els quarts de Roma– sense haver pogut esgarrapar-li cap set malgrat sentir-s'hi cada cop més a prop. L'argila és l'hàbitat natural del manacorí i el seu bagatge a París es esfereïdor: un 70-2 que intimida

L'escocès Andy Murray –22-5 i 1 títol aquest curs– ha evolucionat sobre terra. L'any passat ja es va endur el Masters 1.000 de Madrid i ara ve de Roma com un nen amb sabates noves. No se'l pot descartar. Com tampoc es pot menystenir el suís Stan Wawrinka, més irregular que la resta –18-7 i 2 títols en el 2016–, però temut pel seu joc descarat. Un revés de luxe a una mà que rivalitza amb el de Roger Federer en el rànquing de millors del circuit i un servei a tot drap, són armes que l'any passat el van catapultar. És capaç de la gesta més increïble i de caure tot just començar contra qualsevol. L'helvètic va guanyar ahir el títol a Ginebra en la final contra el croat Marin Cilic per 6-4 i 7-6 (11). A Niça, el campió va ser l'austríac Dominic Thiem, que va derrotar en la final l'alemany Alexander Zverev per 6-4, 3-6 i 6-0 i va aixecar el tercer títol de l'any. Thiem serà un dels possibles rivals de Nadal en el camí cap al seu desè títol.