Alleujat

Tubau es va acomiadar de l'hoquei disfrutant cada detall de la consecució de la catorzena lliga de l'Egara, la cinquena del seu extens palmarès, que només té la taca negra de no haver alçat cap copa d'Europa. “És l'única espina que tinc”, diu. Es mostra satisfet quan repassa el seu currículum i alliberat després del comiat de diumenge. “Me n'hauria anat amb males sensacions si haguéssim perdut”, explica Tubau, que ja no sentirà el pes d'anar a entrenar-se cada tarda.

“No he estat mai un apassionat de l'hoquei. No m'agrada l'hoquei. No he mirat mai partits com un fanàtic. Però és l'esport que m'ha donat la possibilitat de competir al màxim nivell, ser olímpic i que se'm reconegui. Per això m'hi he dedicat”, reconeix Tubau, que no es veu com a entrenador ni jugant en un equip de menys exigència en els propers anys. “Diuen que l'hoquei és com una droga. Jo no crec que tingui problemes per desintoxicar-me'n”, comenta. “Ara necessito un parell d'anys per fer un reset. Han estat molts anys d'exigència i he acabat molt cremat”, considera el davanter egarenc.

D'aquesta manera, Tubau segueix els passos del seu gran amic Pol Amat, que es va retirar fa tres anys. Tots dos, juntament amb Santi Freixa, van formar part de la millor davantera que ha donat l'hoquei estatal i que es va penjar una plata olímpica l'any 2008 a Pequín. Aquella extraordinària generació es va apagant a poc a poc. “Serà molt complicat que es repeteixi allò. A l'hoquei hi juga poca gent i costa treure jugadors amb nivell olímpic. A més, les noves generacions neixen amb una mentalitat diferent”, diu el Tubau més crític que, des de la seva vessant de professor, considera que els joves han perdut, en certa mesura, el respecte que abans es tenia als veterans de l'equip.

L'epíleg, a Madrid

També va tenir un component sentimental l'escenari del comiat. Tubau, que en els seus gairebé 20 anys d'hoquei mai ha marxat a jugar lluny de la lliga espanyola, va militar tres anys al Club de Campo de Madrid (2009-2012). “Acabar allà, on vaig passar tres grans anys i em van tractar de manera fenomenal, ha estat magnífic”, recorda. “Tot ha estat molt rodó”, reconeix Tubau, que assegura que encara no ha paït el comiat i no ha assimilat tot el que ha anat aconseguint al llarg de la seva trajectòria. “Ara mateix tinc un sentiment d'incertesa. Són molts anys jugant, i ara no sé que vindrà”, diu. “Només sé que ara podré gaudir de les tardes lliures”, diu Tubau, alliberat després de tenir un comiat magnífic a l'altura de la figura que representa.