Explicava Carol Routier, en una entrevista que sortia en l'edició d'ahir d'aquest diari, que el 2010 ni tan sols sabia que el triatló fos una especialitat olímpica. La banyolina es convertirà el 20 d'agost en la primera catalana a disputar la prova d'una de les disciplines emergents els darrers anys. No tant com les curses de muntanya, per això. El 2010, a l'atur temporalment i pendent de la convocatòria electoral blaugrana quan vaig tornar de París endeutat per a tot l'any per poder veure la segona Eurolliga del Barça de prop –a quatre o cinc files rere una cistella–, vaig començar a córrer per matar l'avorriment. Ni coneixia l'existència de l'Olla de Núria i la primera referència que en vaig tenir va ser per un dels companys amb qui sortíem a entrenar –mesos després de començar, vaig acabar fent la marató de Barcelona el 2012– que la va fer. I amb prou feines havia sentit a parlar de Kilian Jornet, vencedor de l'Olla el 2009 i el 2010. Fem bullir l'Olla era el lema de l'organització de la cursa per a la desena edició, que es va fer aquest cap de setmana i que vaig poder seguir de prop. M'explicava, un dels directors, que en la primera eren cent corredors, que gairebé els havien anat a buscar i que a alguns els enviaven les dades per inscriure's per fax. Ara els 700 dorsals volen en pocs minuts.

El tan desgastat –i recentment trepitjat per una associació que hi és precisament contrària– terme de societat civil té, en la muntanya, un dels seus múltiples i variats àmbits d'actuació des dels quals s'ha vertebrat el país. És el cas de la Unió Excursionista de Vic, amb gairebé tants voluntaris que vetllen pel correcte funcionament de la prova com corredors el 2007, tot just dos anys després de la proposta d'Arnau Anguera de recórrer l'Olla de Núria fent una cursa que esdevindria la clàssica. Zero per cent asfalt, tres quartes parts del recorregut per sobre els 2.500 metres amb la dificultat que suposa tant per als corredors com per a l'organització des del punt de vista logístic (controls, avituallament...) i un escenari que, per la seva limitada accessibilitat, entre altres motius, és únic. Encara aquest cap de setmana passava pel costat de la sala on es va redactar l'Estatut de Núria, en temps de la República i abans que les armes entreguessin el poder a qui encara avui el té emparant-se ara en posteriors lleis que ni ells mateixos defensaven aleshores quan feien soroll amb els sabres. “No hi ha res com tornar a un lloc que no ha canviat per adonar-te de com has canviat tu”, escrivia fa uns dies Naila Jornet a les xarxes socials. Feia 25 anys que havia fet el seu primer cim, el Monte San Petrone, a Còrsega. No la vaig saber veure, o reconèixer entre la multitud, la germana de Kilian –sí la seva mare, moments abans que arribessin els primers corredors– al cim del Puigmal (2.910). És el que puc considerar el meu primer cim i que vaig pujar per primer cop fa 28 anys. El segon va ser l'endemà que s'inauguressin els Jocs de Barcelona i el tercer, aquest diumenge per seguir l'Olla. Just després de la sortida vaig enfilar el camí que normalment feien els corredors però que, amb motiu de la desena edició, es va invertir i passava a ser l'últim tram de cursa.

El primer l'havia fet dissabte per arribar a Núria des del Torreneules (2.739 m) i després de córrer la primera edició de la Milla Vertical. El meu debut en una cursa vertical: 1.600 metres positius en poc més de 6 quilòmetres que ja em van servir prou per adonar-me del desgast que suposa córrer en l'entorn de muntanya, sobretot baixant i per les meves actuals característiques morfològiques. Com en el cas del Puigmal. En el descens i mentre els corredors es disputaven els llocs preferents –m'hi vaig estar una hora a dalt i el tercer ja el vaig veure baixant– vaig avisar un home de mitjana edat que pujava amb els pals a la mà i aliè a la prova. “Tenen preferència els que pugen”, em va respondre, en castellà i sense haver-se de partir la cara. Com un altre grup, quan encara a dalt un noi avisava el seu pare, amb to agressiu i desafiant, que no es faria la foto al cim si no en treia l'estelada. Ell s'ho perd. Com l'experiència de viure, de prop, la clàssica. Una prova que reflecteix l'estat permanent d'ebullició del país des de moltes entitats sense cap més intenció que gaudir i transmetre els valors, en aquest cas de la muntanya, a les següents generacions.